Males notícies

En una notícia recent se’ns explicava que bona part dels joves –adolescents, estudiants de secundària– no miren les notícies de la televisió, ni llegeixen els diaris, ni volen saber res de l’actualitat del món que ens envolta. Un dels motius era l’angoixa. Sembla que, més que el desinterès, el fet de voler ignorar les realitats que ens afecten a tots té relació amb l’ansietat que els genera, i que els fa veure que no hi ha esperança de futur. “Al final et deprimeix i no ho vols veure…”, diu una de les joves interpel·lades.

La veritat del món és la que és; no deu tenir gaire sentit tapar-se el cap o amagar-lo a terra, com diuen que fan –i no és cert– els estruços. És evident que cadascú fa el que vol i pot viure la vida que vol, i pot decidir sobiranament no saber res de les guerres, el canvi climàtic, l’economia, els crims de tota casta, la baixesa política, l’ascens del radicalisme agressiu, el terrorisme, el virus mutant, etc. El món, que tanmateix és bonic, pot arribar a fer molt de fàstic, ho sabem; i les notícies poden també acabar sent una roda dels horrors, idèntica sempre a ella mateixa, basada en la reiteració de les mateixes històries, amb només el canvi de nom dels protagonistes i els escenaris. Per a un simple ciutadà, asseure’s a mirar un noticiari pot assemblar-se (l’actitud, la ganyota) a asseure’s a la poltrona del dentista. 

Al mateix temps, els canals de televisió i els diaris es veuen amb l’obligació d’atraure nou públic; són empreses i no haurien de ser deficitàries. I la gent està més disposada –ho estem veient amb les xifres d’alta als serveis de streaming– a pagar per la ficció que per saber què està passant de veritat al món real. Ja dediquem més temps a les sèries i a les novel·les (a les ficcions) que no a les notícies verídiques… I tampoc no és que les ficcions no siguin truculentes i horroroses en els seus continguts, oi? El que veiem a la ficció està farcit de sang i fetge, i sovint d’apocalipsi… Però el poeta Eliot ho va deixar escrit en uns versos cèlebres: el cor dels homes no suporta excessives dosis de realitat.

Els joves haurien d’aprendre –perquè això és la cultura, i el pensament– que, fet i fet, no n’hi ha per tant. No vivim, tampoc, en un món horrible. Hi pot haver guerres, però certament són menys nombroses i cruentes que en el passat, i per molt que hi hagi misèria, mai tanta gent havia estat tan bé i havia viscut tants anys com ara. El món no és perfecte, ni remotament, però faríem bé d’afirmar que és cert que no vivim a l’infern, i que hi ha desastres, però són menys nombrosos i terribles que en èpoques passades. Això s’hauria de saber ponderar.  

Hi ha tota una generació acostumada dolçament que la vida sigui una contínua festa d’aniversari, amb gent rient i tots els regals ben embolicats. El món no ens ho posarà fàcil, tampoc: les notícies només són els recordatoris de com funciona la vida adulta, amb el seu batibull, conflicte i final poc o molt truculent.