Un malestar recorre la política
Un malestar difús amara la política. Hi ha qui reconeix que la seva vida, vacances, viatges, consum, tecnologia ha millorat en comparació amb la dels seus progenitors, però hi ha pessimisme vers el futur. Les darreres reformes en el sistema de pensions, la reforma laboral i el salari mínim han disminuït (insuficientment) l’esvoranc salarial per raó de gènere. Les dades macroeconòmiques són millors, però la incapacitat de garantir un sostre a tots els nostres conciutadans, i la manca d’horitzó clar en serveis que són pilars del benestar com la sanitat i l’educació, segurament ajuden a aquest malestar difús, que en la política, sobretot la que anomenem “central”, adopta una tonalitat de brega, de batussa desagradable.
Els liberals confien que això ho resolguin el mercat i els beneficis de les seves inversions, i veuen oportunitats de negoci en els sectors amb més demanda; els nacionalistes busquen enemics de la nació; l’esquerra demana més implicació de l’administració pública; i els sense escrúpols de les diverses extremes dretes culpen els immigrants i les elits “globalistes” de les organitzacions supraestatals per desprestigiar les institucions que no poden controlar.
I l'explicació ja no pot ser la dictadura. Els dèficits en transport ferroviari i de transport públic en general ja són fruit de la deixadesa o d'una priorització inadequada; els disbarats urbanístics ho són de decisions dels representants polítics que podem deixar de votar. Fins i tot la incapacitat de modernitzar el sistema judicial és atribuïble al tactisme partidista. De tot plegat n’hauríem de dir normalitat democràtica, i hauríem d'implicar-nos més en les possibles solucions o en impedir els escenaris de futur indesitjats. Però el malestar ciutadà contra la política i el seu joc brut ha portat els socialistes a parlar de “fang” i a una desconcertant retirada de cinc dies del president de l’executiu central.
Els confesso que vaig considerar el gest estrambòtic. Però, tot i desaprovar-lo, he pensat reiteradament en tots els moments en què he sentit la fiblada que busca infligir dolor, només dolor, i no confrontar projectes polítics, ni tan sols esgarrapar un grapat de vots. Accions que busquen trencar la persona, no fer-li entendre altres posicionaments. Desaprovo el gest de Sánchez perquè el detonant era l’admissió d’una querella contra Begoña Gómez que a parer meu no tindrà recorregut i s’acabarà arxivant. Ara bé, que ho desaprovi no vol dir que no m’hagi remogut el pensament per intentar esbrinar quin era el primer record, posterior al mes de juny de 1977, d’una acció contra mi o d’altres companys en iguals condicions que intentés ferir-nos sense més, sense obtenir ni tan sols el més mínim rèdit polític. I en el recorregut per la memòria n’he trobat un nombre excessiu. Vam començar molt aviat i les fletxes eren de tots els colors polítics. Un entendrit record als pares, que no tenien cap responsabilitat en les meves decisions de caràcter polític. Un indescriptible sentiment de culpa per no haver protegit encara més les meves filles i aconseguit impedir que la seva imatge fos usada pèrfidament; unes intromissions en afers personals que m’han convertit en fabricant de cuirasses.
Encara que s'acabi demostrant que no hi havia res, l’ús prostituït de la jurisdicció penal, sovint després d’un resultat electoral no digerit, i la voluntat de difamació donen lloc a nits desvetllades, un estómac regirat i patiment escampat durant anys.
La meva decisió, contràriament a la del president Sánchez, va ser sempre minimitzar la situació, simular que no feia mal, tenir pintura preparada per tapar els insults abans que els veiés la meva família. Pensava que així els autors de les brivallades no gaudirien del seu triomf i no insistirien en aquests camins que no s’haurien de transitar sota cap excusa, perquè els càrrecs públics som substituïbles per la via de les urnes. Qui vulgui fer política basada en el dolor i la destrucció personal ha de ser repudiat per totes les forces polítiques. Però els devastadors de principis no s’acaben mai, sempre retornen amb cares renovades. M’agradava passejar-me per totes les xarxes socials, fer-ne un instrument de conversa amb persones amb qui potser no coincidiré mai en el mateix local. També en aquestes xarxes he après a no conversar. El reguitzell de desqualificacions personals el podria predir en la seva literalitat abans no es publiqui una opinió meva. Una opinió de la qual es pot discrepar, però no passarà ni un minut abans que algú m’insulti i desqualifiqui.
Aquest juny farà quaranta-set anys de les primeres eleccions en què cadascú va posar la papereta que va voler, però la democràcia és molt més que un sistema de Parlaments escollits per sufragi universal. La democràcia és, sobretot, una actitud. Si no abjurem de determinades maneres de fer política no podem demanar que s'impliquin en política aquells grans experts en determinades disciplines que tan bé hi farien. Un malestar difús recorre avui la política i un ambient enrarit no ens permet mantenir un debat serè. Alliberem-nos de ressentiments, omplim-nos de bons arguments. Ningú hi és aliè. Jo, tampoc.