Malgrat tot, molts d’anys, pau i rialles
“Us desitj pau, rialles i esforç”, diu la lletra de Buon Anno, de Jovanotti, la cançó més bonica que he escoltat mai sobre el canvi d’any. El 2022 no ha estat un període gaire original, amb les guerres i les misèries humanes pugnant per copsar el protagonisme de la història postcovid (de moment). Però, malgrat tot, part de la nostra bogeria consisteix a no perdre l’esperança. Així que lluitem perquè els bons desitjos i tota la bellesa i felicitat de què som capaços guanyin una mica de terreny els propers dotze mesos.
Vull felicitar el nou any a l’home que cada matí està davant dels jardins de la Misericòrdia esperant que els transeünts el puguin ajudar a passar el dia amb algunes monedes. Ens saludam sempre que ens veiem, abans que jo enfili el carrer Sant Jaume de camí a la feina, i ens feim un somriure d’aquests amples que fan que surtin arrugues al voltant dels ulls. Ell no ho sap, i li ho hauré de dir algun dia, però desitj de tot cor que la vida li respongui amb un somriure gegant i que no hagi de passar aquesta pena per aconseguir el més bàsic.
També vull donar els molts d’anys a Marga, la cambrera que em sol posar el cafè que cada matí m’enduc a la feina. Ella no en té ni idea, però em fa sentir una persona molt important: sempre intenta fer via perquè no m’enredi, sap que vull llet de soja ben calenta, em demana com em va la vida i, quan em veu en baixa forma, em regala un trosset d’algun pastís d’aquests tan bons que tenen al bar. Sempre que li pregunt com està ella, té la mateixa resposta: “Beníssim”. Cada dia està de bon humor. Supòs que hi ha hagut vegades que ha dit “beníssim” en un mal moment, però cadascú és lliure de triar el grau de transparència oportú per a les seves emocions.
No em puc oblidar de felicitar un revisor del tren que de tant en tant em vaig trobant. Sé que de vegades li he posat mala cara, perquè xerra molt fort, i jo vull llegir i em desconcentra. Aquest home és tan amable que he arribat a pensar que era excessiu per a la meva capacitat de suportar bon rotllo. Però ell no té la culpa que jo sigui una malsofrida i li he de reconèixer que té tota la raó que som capaç de donar-li: és millor anar de vagó en vagó xerrant amb tothom i fer una rialla mentre passa la targeta per la màquina per saber si tot està en regla que anar amb la cara seriosa, en silenci, com una ànima en pena. Així que des d’aquí li faig la promesa de tancar el llibre la pròxima vegada que em toqui demostrar que estic viatjant dins de la legalitat. Així podrem intercanviar un parell d’opinions sobre com van de farcits els trens o com és de pesat haver de viatjar encara amb mascareta.
Per acabar, i només pel motiu que ja no em queda més espai, vull donar els molts d’anys a la redacció de l’ARA Balears. Només tenc un retret, i és que la majoria són molt més joves que jo i em col·loquen a l’esquena el pas inexorable del temps. Però els he d’agrair les ganes que tenen de contar el món, la seva capacitat de sorpresa i la manca de prejudicis. Gràcies. Molts d’anys.
