Malgrat tot, no ens quedem només amb les xifres

Dimarts passat es va commemorar el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa i vaig pensar “llàstima que el meu compromís quinzenal amb l’ARA Balears no coincideixi amb la jornada”, però després vaig veure que així tenia una nova oportunitat, més enllà de la cobertura mediàtica que l’ocasió exigia, de recordar que arreu del món –inclosa la nostra rica i moderna Europa– hi ha centenars de milions de persones en greus situacions de vulnerabilitat i amb escasses oportunitats d’escapar-ne; que hi ha col·lectius, com ara els infants i les dones, que pateixen encara amb més gravetat aquesta xacra; que a l’estat espanyol tres de cada deu persones es troben en risc de pobresa o exclusió –percentatge que s’eleva al 50% si parlam de llars monoparentals o, millor dit, monomarentals, ja que la immensa majoria estan encapçalades per dones–; que hem assolit insuportables nivells de desigualtat, cosa que dificulta –si no impossibilita– l’assoliment d’una societat cohesionada i, per a aquells que només saben llegir-ho tot en termes monetaris, l’eficiència econòmica; que, malgrat la millora que han registrat enguany els indicadors a la nostra comunitat, les xifres són esfereïdores: més de 210.000 persones de la nostra comunitat es troben en risc de pobresa o exclusió social, al voltant de 40.000 pateixen privació material severa i gairebé 50.000 han de (sobre)viure amb menys de 342 euros mensuals.

A totes aquestes xifres, hi hem d’afegir les quasi 60.000 persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball i també hem de recordar que l’ocupació ha perdut el factor inclusiu que el caracteritzava. Dit d’una altra manera, tenir una feina remunerada ja no és sinònim de benestar; ni tan sols significa poder escapar de la pobresa o l’exclusió, gràcies a la consolidació del treball precari i la ja tristament famosa figura del treballador pobre.

És prest per veure les conseqüències positives de la reactivació econòmica, diuen alguns, però ni les “espectaculars” temporades turístiques ni la consegüent millora del PIB de Balears corren paral·leles a la recuperació social. Som la comunitat on més s’ha reduït el risc de pobresa, afirmen uns altres, però que estem millor que la majoria no ens hauria d’ocultar les greus dificultats que tenen centenars de milers de famílies de les illes. És impossible que hi hagi tants de pobres, asseguren els de més enllà, oblidant que no parlam només de les persones que es veuen obligades a pidolar sinó d’una realitat molt més àmplia que supera els límits d’una renda més o menys baixa.

A més, fent un repàs de la sèrie històrica de l’AROPE podem comprovar que enguany ens situam en nivells molt similars als registrats abans de l’esclat de la crisi, quan semblava que tot eren flors i violes; vol dir això que ens hem de resignar que una de cada cinc persones de les illes visqui en una situació crònica de pobresa o exclusió social? De veres volem consolidar el nostre creixement econòmic sobre un empobriment de les classes mitjanes i treballadores? En aquesta línia, vull recuperar una idea que un dels més lúcids analistes sociolaborals d’aquesta terra va deixar escrita aquí fa just un any, precisament en un article sobre l’eradicació de la pobresa. Deia llavors Rafel Borràs que, “si la política econòmica europea –i de retruc l'estatal i la regional– va orientada gairebé en exclusiva a guanyar productivitat per la via de reduir els salaris, precaritzar les normes laborals i disminuir el dèficit públic mitjançant retallades de despeses socials i productives i no amb l'elevació d'ingressos, no hi ha possible eradicació de la pobresa. Ans al contrari, es cronifiquen les situacions de pobresa i exclusió social, i s'aguditzen les desigualtats”.

No obstant això, i com resa el títol, no ens quedem només amb les xifres –terribles i alhora imprescindibles si volem fer un bon diagnòstic i encertar amb el remei– i posem cara i ulls a totes aquelles persones que pitjor ho passen; treballem per donar-los veu; lluitem per aconseguir que la seva situació, que hauríem de considerar també nostra, sigui aviat un mal record; exigim als que prenen les decisions que situïn la pobresa i l’exclusió social al capdavant de l’agenda política per orientar-nos cap a un model (econòmic, social, laboral...) més inclusiu, més equitatiu i més sostenible.

Permeteu-me que acabi amb el darrer paràgraf del manifest que la presidenta de la Xarxa per la Inclusió Social va llegir el proppassat dimarts a la plaça d’Espanya de Palma: “Des d’EAPN Illes Balears i les entitats socials que la integren, manifestam que només des d'una acció contundent que situï la nostra lluita en el centre de la política serà possible eradicar la pobresa i aconseguir unes illes, un estat espanyol, una Europa, un món, més justos”.