Malgrat el PP i C's, un avanç contra la precarietat laboral

Un dels dogmes empresarials tan fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de persones assalariades– del 15,9%.

El citat dogma –gairebé mantra– empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària, l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a l'ocupació.

En aquest context, té molta importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora, i es reparteix molta misèria.

El cas és que la nova Llei de Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això, dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre d'altres, causa de finalització dels contractes.

Tanmateix, la llei s'ha de desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant, no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el Romanones se’n torni a sortir.

De moment, el que ha quedat aclarit és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i salarials decents.