Mallorca, 1977

Aquesta setmana hem commemorat la històrica manifestació autonomista del 1977. Fa just 45 anys que la plaça Major de Palma va acollir la Diada per l’Autonomia, un clam multitudinari i àmpliament transversal en favor de la democràcia, els drets polítics i l’autogovern.

La fixació i vindicació de les grans fites d’aquells anys prodigiosos ajuden a narrar i a redibuixar la memòria de la democràcia, aquest relat imperfet i imperfecte que és la clau de volta de la nostra història més recent.

A Mallorca, com a altres indrets, els anys 70 representen un moment fundacional, de primera aurora. Una nova renaixença cívica i cultural, i l’estimulant clima de 'primavera civil' col·lectiva: Seminari de Cultura de Mallorca, Congrés de Cultura Catalana, l’Estatut a Cura... I el 77 tot cristal·litza. També a l’entorn immediat: un milió de manifestants l’11 de setembre a Barcelona, 500.000 persones surten al carrer el 9 d’octubre a València, Tarradellas torna de l’exili, arriben a Palma les despulles de Gabriel Alomar...

Aquest context ideològic i emocional és el que marca la primera empremta d’un procés, a partir d’aquí, imparable: el redescobriment de la pròpia identitat i la fixació d’un fet diferencial innegligible. 

Ara sembla obvi, perquè és així com va succeir i com ho desxifram des del present, però podria haver ocorregut d’una altra manera. La incorporació de Mallorca al procés autonòmic general de l’Estat podria haver estat una simple descentralització administrativa. I ara ens semblaria tan normal... Ni tan sols en seríem conscients. Recordaria el que explica, en clau amorosa, Miquel Àngel Riera: “Talment com succeí, pogué no ocórrer. / Tu no series tu: ara potser hi hauria / un ombra vora meu patint el tràgic / destí d’haver de ser el que tu no series”. Però no: va ocórrer.

La Diada per l’Autonomia és un moment de màxima adhesió popular i institucional –partits, sindicats, entitats cíviques i culturals...– en favor d’una Mallorca “amb cambra pròpia” i això representa una novetat narrativa de màxima magnitud: la formulació per primera vegada a Mallorca del binomi democràcia-autogovern.

Un èxit de relat que esdevendrà ja irreversible. Ho certifiquen les eloqüents instantànies de la manifestació: PSOE i UCD –formals, formats i ben encorbatats– presidint el lema 'Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia' i desplaçant conscientment els sectors més progressistes i compromesos, autèntics promotors de la iniciativa. Repetesc, un gran èxit. De cop ningú volia perdre un tren que mai havien pensat que volien agafar. Això és exactament l’hegemonia.

A partir d’aquesta data fundacional, però, les cròniques invariablement documenten una etapa de “decepció”. Aquest és el relat més explícit i recurrent: la frustració de tots aquells que –des de la clandestinitat primer i des de la semillibertat després– varen representar durant el franquisme la resistència política i cultural. Les rebaixes estatutàries, el dilatadíssim retard en la tramitació de l’Estatut i l’allargada ombra del 23 F marquen un estat d’ànim derrotista, que s’agreuja amb el resultat de les eleccions autonòmiques del 1983: el president Gabriel Cañellas (AP) serà el primer encarregat de gestionar una autonomia que el seu partit ni volia ni havia demanat. Amenitats de la democràcia...

S’entén la frustració del moment per la derrota, però sembla que la indigestió i la recança ens han acompanyat durant massa dècades i han anat tenyint –de vegades poc ajustadament– les valoracions sobre la meritòria peripècia col·lectiva d’aquells anys.

És cert que tenim l’obligació d’explorar sempre els límits de la realitat, però també és cert que tenim la responsabilitat de no perdre-la mai de vista. I la realitat del 77 era la que era. Ni més ni pus.

Entre els records –èpics i lírics– d’aquell 29 d’octubre, també ens ha arribat la clamorosa xiulada que va rebre J. M. Llompart, president de l’OCB, en explicitar obertament el nom de la llengua pròpia: català. No és una anècdota menor, sinó un esbronc majúscul que dura més de set minuts i que va costar d’embridar, tal com queda palès als enregistraments dels micròfons de Ràdio Popular.

I això no era l’església, ni l’exèrcit, ni les clavegueres de l’Estat, ni les forces reaccionàries o d’ocupació, ni el capital... que aquell dia no varen treure el nas per la plaça Major. Qui xiulava amb tanta vehemència era el poble. Un poble invertebrat, ignorant i manipulable, però el poble al cap i a la fi.

Aquest era el context real i és aquest context el que fa encara més admirable el gran èxit del relat del 77 a Mallorca. Un relat d’autoconeixement i de redescobriment de la pròpia identitat. I, sobretot, l’encert d’haver-lo vinculat indissolublement als valors democràtics. I això que, encara que ara ho pugui semblar, no era gens fàcil.

Nanda Ramon és professora