En un dels seus articles recents en aquest diari –el luxe de compartir-hi pàgines–, el mestre Guillem Frontera feia una consideració que no per irònica és menys punyent. Es preguntava pel risc que correm els mallorquins de deixar de ser un dia precisament això, mallorquins, per convertir-nos en els descendents dels mallorquins, en el mateix sentit que els inques o els maies es van convertir un dia en allò que, als documentals televisius, presenten com a descendents dels inques o els maies –o de qualsevol altre poble perdut dins el pou sense fons de la història humana. La reflexió de Frontera venia a tomb de la publicació del llibre Joan Fuster i els mallorquins, de Gabriel Ensenyat, de lectura absolutament recomanable.
L'article apuntava, en fi, a la possibilitat que els mallorquins arribem a convertir-nos en una minoria dins de casa nostra. Una hipòtesi que, si més no, des del punt de vista purament quantitatiu, no és gens difícil d'imaginar, sabent com sabem que ja quasi la meitat de les persones que resideixen a l'illa són arribades de fora. Plantejar aquesta qüestió pot resultar espinós per a qui tingui facilitat per esgarrinxar-se al fils de pues de la correcció política, però és obvi que la pressió demogràfica a què se sotmet Mallorca (les Balears, en general, però ara ens cenyim a Mallorca) és enorme, i és inútil intentar passar per alt les conseqüències de tot tipus (mediambientals, culturals, lingüístiques, i relatives a la cohesió social) que això comporta i pot arribar a comportar en un termini no gaire llunyà. Inútil i perniciós, tant per als que arriben com per als que ja eren aquí. Una altra discussió ociosa, per altra banda, és la que es pregunta si les successives migracions haurien estat planificades per diluir la, diguem-ne, identitat nacional dels mallorquins, a fi de desmallorquinitzar-los per un costat i espanyolitzar-los per l'altre. Ociosa perquè el resultat és el que tenim al davant: una comunitat humana formada per una acumulació (o juxtaposició, o superposició) de comunitats diverses, poc o gens estructurades com a conjunt. Si aspiram a estructurar-les i a dotar-les d'una certa cohesió, allò que segur que no servirà serà dir-los als que han arribat els darrers que són o han estat, ells o els seus majors, titelles al servei d'una colonització. Les persones migren per motius molt diversos (sobretot econòmics), però rarament per convertir-se en colons, i si els ho diuen acostumen a rebre la idea amb disgust.
Sí que és útil que mirem de tenir en compte un altre factor, difícil de quantificar i de regular, però que sens dubte ha fet i està fent estralls en la consistència del teixit social dels mallorquins. Aquest factor és la cobdícia, la predisposició ben activa a vendre la pròpia identitat i el propi patrimoni literalment per quatre xavos (o per vuit, o per mil), al crit d'“el darrer que tanqui la porta”. No ens hauríem d'estranyar gens que aviat s'ofereixin paquets d'experiències mallorquines, en què els visitants il·lusionats paguin per anar a tomar ametlles o garroves, collir figues, o (a l'hivern, per desestacionalitzar) assistir a unes matances, amb un petit suplement per tenir dret a una estoneta de pastar la sobrassada. Per descomptat, tot homologat i amb les degudes garanties sanitàries. Serien propostes de turisme circular i sostenible, oferides en diversos idiomes (però no en català, per no embullar els turistes i per no ferir susceptibilitats). Molts mallorquins s'hi apuntarien de bon grat a oferir-ho, perquè, al cap i a la fi, ja que s'interessen per les nostres coses, per què no n'hem de fer un duret...?
Sebastià Alzamora és escriptor
![Cartell al polígon de Son Castelló.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
