Mallorca no és una nació, és Espanya
Mallorca no és una nació, acceptem-ho, i no ho ha estat mai, de fet. Almenys, no com s’entén actualment. I és que al llarg del segle XIX, quan en el món occidental es van construir els estats com els entenem avui –amb el seu exèrcit, bandera i escola–, els mallorquins abraçaren la idea d’Espanya amb fervor. L’historiador Pere Salas, en el seu llibre L’espanyolització de Mallorca. 1808-1923 (El Gall Editor, 2021), ho explica prou bé.
La idea d’Espanya que van comprar els mallorquins era molt concreta: castellanocèntrica, centralista, borbònica, on la cultura pròpia i els interessos del país jugaven un paper secundari… Però no us equivoqueu, els illencs no odiaven la terra. D’alguna manera, fer regió era fer pàtria, tal com ha estudiat Ferran Archilés, però des del folklore carrincló. Els mallorquins de fa cent anys, doncs, parlaven la nostra llengua i ballaven boleros, però estimaven amb bogeria la idea d’Espanya. Un poc com ara. Al cap i a la fi, els governants van vendre la pel•lícula que això representava la modernitat. D’aquesta manera, els mallorquins passaven de ser súbdits a ciutadans, i això estava prou bé. És per això que el procés d’espanyolització no va ser (només) una imposició dels de dalt, sinó que també va ser comprat per una part important de les classes populars. L’estat liberal es legitimava així davant la vella aristocràcia amb lleis, la mili i els símbols, però també amb l’adhesió popular.
Aquesta situació ha perdurat fins a l’actualitat. Segons el CIS, un 70% de la població illenca se sent majoritàriament espanyola. No estic descobrint la Coca-Cola a ningú. Ara bé, no tothom a les Illes ha comprat aquest relat, i això a mi em pareix un miracle. Perquè avui, contra tot pronòstic, un terç dels illencs considera Mallorca el seu país.
Però qui és aquesta gent? idò són els fills de la Mallorca preturística. Bona part del funcionariat, del petit comerç, la pagesia i dels quadres mitjos empresarials. Una tribu d’unes 350.000 persones. La majoria dels catalanoparlants. Recalquem que entre els que parlen la llengua pròpia, un 60% es considera més mallorquí que espanyol i un 45% vota partits de país. Tota una declaració d’intencions! En definitiva, existeix un fil de resistència que va des de la Renaixença cultural fins al moviment que representa MÉS, el GOB i l’OCB, passant per l’Associació per la Cultura de Mallorca o el Centre Regionalista de la Segona República. No és que siguem molts o pocs, som els que som, i som el poble que va omplir la plaça Major el passat maig en defensa de la llengua.
Aquest “poble” té uns eixos de lluita constants: Així, donam molta importància a la cultura com a regeneradora de la societat, i assenyalam uns trets d’identitat basats sobretot en la llengua i la història comuna amb Catalunya. Defensam la normalització de la llengua pròpia i la seva unitat, i paral•lelament, mostram una preocupació política i econòmica que gira al voltant del dret a decidir sobre tot allò que ens afecta: la diversificació econòmica, la protecció del medi ambient i un bon finançament de l’administració pública. Segur que us sona tot això, no? Ara bé, convé que tinguem clar que numèricament, “aquest poble” no és majoria a ca seva, i no ho ha estat mai. Ni el 1800, ni el 1900, ni l’any 2000. Acceptem-ho i deixem de predicar entre pagans.
A més, deixau-me dir que avui aquest “poble” està un poc fotut. La cultura pròpia es dilueix dins la globalització. De fet, “els mallorquins” es troben tan minoritzats i tan empetitits, que crec que es podrien considerar una minoria nacional. Segur que us sona el terme.
Una minoria nacional és qualsevol grup ètnic, religiós o lingüístic integrat per un nombre de persones menor en relació amb la resta de la població, els membres de la qual comparteixen un sentit d'identitat. A més, aquests grups no solen ser dominants en comparació amb la majoria que controla els camps polítics i econòmics del país. Crec que els “mallorquins” entram de ple dins aquesta definició. I aquí deix una dada preclara: un 16% dels valencians i un 20% dels illencs se senten identificats amb el concepte de “Països Catalans”. Hi ha, doncs, catalans fora de Catalunya. És un fet. Tenim, doncs, un país que es dibuixa a les consciències de la gent i es plasma en paraules amagades.
L'Assemblea General de l'ONU va definir el 1992 els drets de les persones que pertanyen a minories nacionals. Aquest dret ha estat concretat per la Unió Europea en diverses resolucions i directives, la darrera de l’any 2018. Parlar de minoria nacional implica passar de ser un subjecte polític a un objecte de protecció, segons l'advocat Benet Salellas. “En general, les institucions europees no han atorgat drets positius a les minories nacionals, sinó que han insistit en la no-discriminació dins l'estat”, diu. Amb altres paraules, a Europa ningú no discuteix que les minories nacionals existeixen, però no poden exercir el dret d'autodeterminació.
En definitiva, si bé no hi ha dubte que hem de treballar perquè Mallorca sigui una sola comunitat política, amb un projecte de societat en comú, hi ha un fet que els que estimam aquesta illa hauríem d’assumir: a casa nostra hi ha dues identitats nacionals en disputa des de l’inici de l’època contemporània. “L’espanyola” –oficial, i amb un estat al darrere–, i “la mallorquina” –culturalment catalana, minoritzada, sobiranista–. Els primers són majoria, els segons ens resistim a desaparèixer. Prenguem-ne nota.