La Mallorca siciliana de Guillem Frontera
Si llegiu això en dissabte 13, per ventura encara sou a temps d'acostar-vos a l'edifici de Sa Riera de la UIB a Palma, i parar l'orella a les intervencions dels ponents a les jornades (divendres i dissabte) sobre l'obra de Guillem Frontera, que formen part del programa d'activitats de la Fundació Mallorca Literària dedicades als narradors de la Generació dels 70. Si ho llegiu després ja no sou a temps d'escoltar què varen dir estudiosos, crítics, editors, lectors i companys d'ofici sobre la literatura de Guillem Frontera (a qui puc imaginar com el poeta Paul Valéry quan va assistir a un simposi sobre la seva obra; va escoltar tot el que s'hi va dir i, quan es va acabar, li varen demanar què trobava; Valéry va respondre que hi havia après moltes coses). Però sí que estau en un moment idoni per llegir els seus llibres, i comprovar per què és un autor important per a tots nosaltres. Que la literatura no es pot considerar mai al marge de la vida, sinó que neix de la vida i després hi torna (ens hi fa tornar) és un fet que s'acompleix en tot allò que ha escrit i publicat Guillem Frontera, de qui tenim la sort de llegir els articles a l'ARA Balears.
La primera novel·la de Guillem Frontera, Els carnissers, la va escriure a vint anys i narra com la revolució, aquí, no la va fer el proletariat sinó el turisme, que va permetre que els antics mossets de les possessions rurals les acabassin comprant, les possessions, als senyors ja arruïnats per la seva pròpia ineptitud (i que acabassin tots de marxa a les nits del brut de Palma). En Miquel, el protagonista d'Els carnissers, és un possible alter ego de joventut d'en Mateu, el jubilat concupiscent que protagonitza Sicília sense morts. En aquesta novel·la, un president fictici (però no tant) del Govern de les Illes Balears rep un cofret amb una rata morta dins, i aquest fet desencadena el relat d'una fira de les vanitats i de la cobdícia que serveix per explicar tant la Mallorca dels nostres dies com l'Europa a la qual pertanyem els mallorquins, encara que gairebé mai ens ho acabem de creure. Tots dos, en Miquel i en Mateu, podien haver tingut qualque embolic amb na Paula Moncada, la protagonista de La vida dels cossos, que és la darrera novel·la publicada fins ara pel nostre autor, amb el focus posat damunt les classes altes mallorquines i les seves diferents evolucions ideològiques des dels anys setanta cap aquí. I tampoc és ben bé la darrera novel·la publicada per Frontera, perquè després va venir la reedició (a Club Editor, com Els carnissers i Sicília sense morts) de Tiranosaurus, un retrat (i una caricatura) sense pietat de la repressió religiosa a càrrec de l'educació nacionalcatòlica del franquisme.
Són uns quants exemples per venir a dir que les històries d'en Guillem Frontera parlen de tots nosaltres. No tan sols dels mallorquins dels darrers cinquanta anys, sinó també de tots aquells que hagin conegut les passions del desig, dels doblers, de l'enveja, de l'art i la literatura, de la música, de la vida urbana i la de foravila, fins i tot de la bondat humana: totes aquestes coses en generen, de passions, que de vegades enlairen les dones i els homes, i altres vegades els destrueixen. I tot això bull a les pàgines d'en Guillem Frontera i el fa un escriptor que passam gust de llegir ara, i que també llegiran amb admiració els lectors de l'any dos mil cent. Celebrar-lo aquest cap de setmana és una bona iniciativa, però encara és millor que us doneu a vosaltres la festa, qualsevol dia de l'any, de llegir els seus llibres.
Sebastià Alzamora és escriptor
