Mallorca sortint del 10-N
Militant d’Endavant OSANLes darreres eleccions a l’Estat mereixen reflexions que no es deixin endur ni pel pànic del moment, ni l’adrenalina de les nits electorals, ni la ràbia per fórmules electorals que no han tengut èxit. Mereixen una anàlisi política deslligada de partidisme i de defensa a ultrança de banderes ideològiques. Humilment intentaré contribuir-hi.
Descriure el que va passar el 10-N no tendria gaire sentit, en vista a les nombroses anàlisis ja publicades: una nova victòria del PSOE, una pujada del PP, el gran ascens de Vox, la possible desaparició de Ciutadans, Unides-Podem ‘salvant els mobles’ i uns resultats dolents de MÉS. Des d’aquí llanço dues reflexions:
1) La possible constitució d’una nova hegemonia política a les Balears. Mallorca ha viscut durant quaranta anys sota l’hegemonia del PP. Majories absolutes, poca alternança real i una aliança molt forta amb els poders econòmics van fer que el PP sentís que les institucions municipals i autonòmiques li pertanyien. Aquest cicle, però, va finalitzar el 2015 amb la gran derrota de Bauzá. S’havien produït les mobilitzacions més importants de la història de Mallorca i els resultats a les urnes obriren la porta a un tercer Pacte de Progrés.
En aquest punt el PSIB-PSOE va llegir perfectament el moment i es va fer valer davant dels seus resultats moderats i els grans resultats de MÉS i Podem. Quatre anys després, el PSOE ha guanyat quatre eleccions (municipals, autonòmiques, europees i dues de generals) i la resta de l’esquerra només es disposa a fer-li de crossa fins al 2023. Serà l’any 2023 quan es jugarà la partida de l’hegemonia: una nova victòria del PSIB-PSOE el consolidaria al centre del mapa institucional illenc, i com a garant principal del Règim del 78 a casa nostra.
Mirant-ho amb perspectiva nacional, podríem tenir al davant un escenari d’uns Països Catalans sota la creixent influència del PSOE, amb un segon botànic al País Valencià i un acostament a ERC abans de les properes autonòmiques a Catalunya. Tot plegat, i sumat al govern de Sánchez a l’Estat, situa aquest partit com a principal obstaculitzador del projecte polític dels Països Catalans. Els tres barons socialistes del nostre país, Armengol, Iceta i Puig, se situen voluntàriament en les posicions més progressistes dins del PSOE i esdevenen el complement necessari a Madrid, que es prepara per fortificar l’Estat. Les bondats de pactar amb Podem i nacionalistes autonomistes, la retòrica federal i el discurs més ‘suau’ pel que fa a les preses polítiques són elements de maquillatge per a un PSOE disposat a tot per a blindar el règim.
2) L’ascens de Vox, l’extrema dreta que agafa molta força i els errors comesos. No hem d’obviar que moltes de nosaltres tenim una responsabilitat per la força que ara mateix tenen aquesta gent racista, masclista, espanyolista i classista. Aquesta campanya ha de servir d’avís: no podem normalitzar la seva presència a les institucions, als debats i als carrers. Si bé la majoria de partits feien crítiques a Vox, cap es plantava per a bloquejar la seva presència. Normalitzar-los significa enviar el missatge que la seva ideologia d’odi és acceptable. Totes sabem que algunes grans cadenes pràcticament han fet mitja campanya a Vox. Aprenem de Grècia, on la pràctica desaparició d’Alba Daurada ha tingut molt a veure amb el bloqueig i amb la confrontació a tots els espais.
L’entrada amb tanta força de Vox en barris i pobles de gent humil i treballadora és l’evidència que les seves tesis van més enllà de la intoxicació i la mentida. Tenen la capacitat de connectar amb determinades pulsions socials. Persones que pateixen pel seu futur i que, davant l’amenaça de la pobresa, opten per culpar el del costat o el de baix. Homes que, davant la por de perdre el poder a casa, a la feina i al carrer, opten per refugiar-se en el masclisme desacomplexat. Hem fallat quan no hem sabut contestar aquestes pors amb un programa de condicions de vida dignes i d’una societat justa que es forjarà necessàriament sobre les bases del feminisme. Hem d’apel·lar directament a les treballadores que voten la dreta i fer-los veure que no milloraran les seves vides votant odi, sinó lluitant per unes vides que valguin la pena ser viscudes, independentment del seu origen.
