La Mallorca del ‘tanmateix’

Aquests dies, per motius feliços que ara mateix no puc compartir, he rellegit un dels nostres grans clàssics del segle XX: Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. I si bé he de confessar que no és el meu llibre preferit de l’autor (a mi m’entusiasma, per exemple, la desfilada caricaturesca de Mort de dama, i trob que Les fures és una petita gran nouvelle, rodona en la seva simplicitat), és difícil negar que sigui un dels llibres centrals en la literatura catalana dels darrers cent anys.

Tot i haver estat concebuda i escrita originalment en català, com defensava l’autor en una entrevista amb Baltasar Porcel a Serra d’Or, la novel·la va veure la llum en castellà l’any 1956, i no va ser fins al 1961 que va ser publicada en versió original. Va ser aleshores que li varen arribar els reconeixements: dos anys després de l’aparició, l’obra rebia el premi de la Crítica, i en una enquesta entre crítics i escriptors promoguda també per Serra d’Or, l’any 1964, era considerada com la segona millor novel·la de la literatura catalana, darrere de La Plaça del Diamant. A més, és un llibre que no s’ha deixat de reeditar, sobretot en col·leccions adreçades a l’àmbit educatiu.

Sens dubte, els premis poden constituir indicadors rellevants, però també són fal·libles. I els designis editorials també poden donar pistes de la qualitat, la vigència i la rellevància d’un text, però sovint també responen a interessos comercials, aspectes cívics, afinitats… Què és, idò, el que fa que un clàssic sigui un clàssic?

Bearn m’ha duit a fer algunes especulacions. D’una banda, ‘clàssic’ pot ser tot aquell autor o llibre que esdevé inevitable, en una tradició. Que hi és, i que hi és amb tant de pes que és impossible no opinar-ne res. Alguns narradors de la Generació dels Setanta, com Maria Antònia Oliver i Gabriel Janer Manila, varen mantenir una relació personal i de mestratge amb l’autor, mentre que d’altres sembla que escrivissin per rebutjar els seus postulats. Si Villalonga escrivia els paradisos perduts, els autors que el varen seguir moltes vegades denunciaven el món gens paradisíac que havien heretat. D’altra banda, els clàssics també poden ser aquells llibres que, escrits en temps molt diferents del de lectura, continuen removent alguna cosa en el lector, o fins i tot exercint el paper que moltes vegades fa la literatura de mirall distorsionat. I aquesta, em deia mentre llegia, és una de les virtuts (tristíssimes, si voleu) de Bearn: retrata la societat del ‘tanmateix’. La Mallorca idealista, la il·lustrada, l’autocentrada, que així i tot està disposada a renunciar als seus valors i fins i tot als trets que la defineixen en nom d’idees com la moderació, el relativisme i la practicitat. És la Mallorca que gira la llengua, la que dia rere dia es va aniquilant, la que se celebra sobretot des del provincianisme més innocu i la folklorització.

Passen els anys, les lectures queden. M’agradaria que algú em convencés que no som allà mateix.