Mallorquinisme i futur: reflexions des de Mancor

Fa uns dies, convidat per l’amic Antoni Trobat i els companys de l’OCB de Mancor de la Vall, vaig tenir l’honor de participar en un dels nombrosos actes organitzats per commemorar la vertadera Diada de Mallorca.

L’esdeveniment va ser esplèndid. Va combinar bona companyia amb xeremiers, cavallets, lectures i parlaments sota un sol radiant. Al final de l’acte es va fer un petit debat en el qual vaig tenir el privilegi de participar. A la xerrada es va reflexionar sobre el país que som, però també, i especialment, sobre el país que volem arribar a ser. Com a convidat, vaig agrair l’oportunitat de compartir les meves opinions. Em venien al cap les paraules de Henry Thoreau: “Quan se’m convida a parlar, entenc que es vol escoltar el que penso, malgrat que pugui semblar un boig”.

Una crisi d’idees

La primera idea que vaig plantejar a la xerrada és que vivim una profunda crisi d’idees. Durant els anys 70 i 80 es van establir els fonaments del mallorquinisme polític, social i cultural contemporani. En aquell temps es van escriure els textos essencials, es van fundar organitzacions emblemàtiques i es van lluitar batalles socials que van crear una identitat i una mística que encara perduren. Tot això es va fer en els marges que permetia la Transició.

L’arribada al poder del primer Pacte de Progrés, l’any 1999, va ser la culminació dels esforços d’una generació formada als anys finals del franquisme. Aquella generació, plena d’esperança, confiava en la possibilitat de construir un ampli autogovern. Ara bé, d’aquell moment ja han passat 25 anys, i el sistema establert per la Constitució de 1978 mostra clars símptomes d’esgotament. Aquest marc no ens permet avançar ni resoldre els problemes que afecten la societat balear, ans al contrari: ens manté ancorats en la resignació i el folklore.

Aquesta realitat ha portat altres generacions –entre les quals em trobo– a intentar trencar amb un joc. A l’ombra del 15-M i el Procés Independentista, vam provar d’impulsar una ruptura democràtica. Crèiem que tot era possible, però la realitat ens va colpejar, i vam perdre. El resultat és una sensació generalitzada de desorientació. Així, ens trobem entre dues aigües: les velles idees, encara que desfasades, són les úniques disponibles mentre que les noves encara no han madurat.

Davant aquest panorama, crec que la resposta és clara: el futur és dels joves. Les noves generacions tenen l’obligació de definir quin país volen construir. Cal encoratjar-los a prendre les regnes, ja que el país els pertany.

El mallorquinisme com a mur contra el feixisme

També estic convençut que el mallorquinisme és l’única ideologia capaç de frenar la confrontació i el populisme a les Illes Balears. Vivim en un temps marcat per l’individualisme, la nostàlgia i la inseguretat. En aquest context, moltes persones miren a la dreta, buscant figures com Trump, Netanyahu i Abascal.

Davant aquesta deriva, el mallorquinisme ofereix una resposta basada en l’estima a Mallorca i l’arrelament a la terra. Aquesta ideologia proposa enfortir la cohesió social i construir una comunitat aferrada a les tradicions, però amb una mirada oberta al futur. En un moment en què moltes persones cerquen certeses, el mallorquinisme es presenta com una solució humana i solidària contra l’odi i la divisió.

Una mirada al futur

En un futur de 10 o 15 anys, continuarem depenent del turisme. Continuarà arribant mà d’obra per cobrir llocs de feina en bars i hotels. Això implicarà, entre altres coses, que la nostra llengua perdrà encara més espai i que la cultura pròpia anirà diluint-se en una Espanya cada vegada més reaccionària.

Davant aquesta realitat, em demano: què poden fer els mallorquins que estimen aquesta terra? El camí no és fàcil. No podem trencar amb Espanya ni superar el capitalisme turístic. No tenim prou força. Tot i això, crec que encara podem guanyar. Els nous mallorquins –siguin peninsulars arribats als anys 60 i 70 o persones procedents de l’altra banda del món– s’arrelaran a l’illa. És qüestió de temps. Els seus fills seran mallorquins, però, què significarà ser mallorquí per a ells?

Això sí que dependrà del que fem avui. Si nosaltres defensem la nostra llengua, cultura i tradicions, aconseguirem que els nous mallorquins les adoptin com a seves, almenys, un poquet. Però si no aixequem la veu, si no fem visibles les nostres diferències, les noves generacions no trobaran cap motiu per arrelar-se a la Mallorca que estimam.

Contra la nostàlgia paralitzant

Una darrera reflexió. Durant la xerrada, es va plantejar una idea que no comparteixo: que abans tot era millor. Es deia que el PSM era un partit més valent i decidit que MÉS, i que aquest ha perdut els valors. Que abans hi havia, a dreta i esquerra, més mallorquinistes. No crec que tinguin raó. En la meva opinió, els partits reflecteixen els seus votants. Això diu poc de nosaltres com a societat.

Els mites sobre un passat millor només tenen sentit si ens ajuden a avançar. Només així ens podrem enfrontar al futur amb energia i determinació. Guardem el millor de la nostra història per construir el país que desitgem. La resta, no suma.