Mallorquinista i soci de l'Atlètic Balears (i II)

Aquest text té molt poc a veure amb futbol. Tracta de coneixement i llengua.

El títol, sense dígits, ho va ser d’un article publicat en aquestes planes dia 3 d’abril de 2016 que sí que parlava de futbol i en què, a més, es valorava una dona: la sòcia número 127 del Reial Club Esportiu Mallorca. 

Ho firmava un periodista de la vella escola, de formació autodidàctica. Jubilat nou anys abans, era el primer dels 273 articles publicats fins al dia d’avui a l’ARA Balears. No en tenc dades, però s’hi haurien de sumar col·laboracions setmanals amb el Diario de Mallorca, a més d’altres mitjans audiovisuals.

Quinze anys després de cobrar la pensió, aquest home encara ara desenvolupa la seva professió. No és l’únic del gremi: Victoria Prego de Oliver i Tolivar, Iñaki Gabilondo Pujol o, un poc més a prop, Joan Riera Munar, serien altres exemples de resistència professional. Aquestes conductes també es reflecteixen en el món científic, de les arts o d’altres àmbits. Són una mostra tant de l’amor per la feina com del paper de les organitzacions o plataformes majoritàriament privades que els donen veu. Creuen en la saviesa i en volen aprofitar l'aptitud intel·lectual.  

La capacitat d’aquestes persones ve adquirida per la seva implicació i pel fet indissociable de la formació i les oportunitats que la societat els hagi facilitat. El desenvolupament professional, si s’han fet les coses bé, pot arribar a generar la corresponsabilitat social dels implicats, especialment si el bagatge es genera amb cabals públics. Tudar el talent a causa de l’edat biològica no s’hauria d’afavorir. 

Aquests trets comuns tenen un valor afegit sobre l’autor de l’article original del títol d’aquest text. Parl de la nostra llengua. Ho va explicar molt bé l’any 2005 Joan Llull Vives en una carta oberta publicada a dBalears. En cit un extracte:

“(...) Heu estat testimoni d'excepció –i àdhuc protagonista directe– de l'aparició i de la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació (...). Quan els lingüistes encara discutien quin podria esser l'estàndard oral del català balear, vós –amb errades, és clar, qui no en fa?– ja el fèieu servir (...). Copsàreu de bon començament el concepte de registre lingüístic i actuàreu amb conseqüència (...). Sense empegueïments ni escarafalls de cap casta. El vostre model de llengua era un referent del qual molts ens enorgullíem. Hi reflectíeu les nostres peculiaritats dialectals, però també demostràveu que teníeu una ferma convicció en la unitat de la llengua catalana...”

Poc després, l’al·ludit va contestar pel mateix mitjà:

“(...) No he fet res més que la meva feina; això sí, intentant posar-hi molt d'esment pel que fa al llenguatge. Efectivament, no he tingut cap 'mestre', han estat molt més importants les persones (...) que s'han encarregat d'orientar-nos i corregir-nos els textos. Per a mi han estat fonamentals els filòlegs (...). M'han servit més que si fossin 'mestres', perquè la seva feina no només és corregir, sinó també orientar i, en definitiva, transmetre els seus coneixements amb grans dosis de sentit comú, que dissortadament és el que falta als polítics i molts d'usuaris pel que fa a la nostra llengua. Sentit comú i, sobretot, un mínim de sensibilitat i dignitat...”

Afegiré una referència del llibre de Joan Sans Rectángulo de amor bizarro: Hooligans ilustrados, publicat a Libros del K.O. el 2021, en què, parlant del RCE Mallorca Futbol Club sobre la seva història, assenyalava:

“Vaig seguir aquestes gestes des de la distància a través de llargs resums que emetia TVE1 els dilluns havent dinat, en l'època dels dos canals de televisió, amb els comentaris del periodista (...), la veu del “Mallorca de la tele” durant lustres. Gravava les peces en una cinta VHS que era capaç de visionar durant tota la setmana fins al dilluns següent”.

El periodista, un dels artífexs de la transició idiomàtica postdictadura a les Illes que, a hores d’ara, ja no deu ser anònim, col·locarà aquest diumenge dia 27 de març un quatre darrere el set, continuant donant lliçons de saviesa esportiva i sobretot de compromís amb la defensa de la nostra llengua. 

Com que encara és viu, i 'per aquí' no deu ser moment de valorar-ho, no sé si iniciar una recollida de firmes perquè Madrid, millor dit Aena, posi el seu nom a algun passadís infernal de botigues pels quals, entre prestatgeries, ens encarrilen per poder pujar als avions. Donar formació universitària ho descart perquè, per a determinades institucions, el coneixement sense títol no ho és tant. 

Això sí, a vegades claudic d’anar amb ell pel carrer. Resulta un poc pesat que tanta gent el reconegui, valori i saludi, malgrat els anys que fa que és pensionista. Mira per on, les mascaretes facilitaven les passejades i ara ens les lleven...

Molts d’anys, Germà.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat