Els mallorquins hi pintam alguna cosa?
Gabriel Cañellas, president conservador entre 1983 i 1995, més d’un pic va afirmar que Madrid ens donava un tracte de “colònia d’ultramar”. Malgrat el possible cinisme de l’afirmació, és un bon resum de com es pot entendre una relació política complexa i difícil. Mallorca seria una colònia peculiar, perquè els grans hotelers illencs tenen fil directe amb el poder establert. Un exemple clar d’aquesta influència de les elits econòmiques mallorquines la trobam el 2017, quan el conseller de Turisme de les Illes Balears, Biel Barceló, va impulsar la Llei turística. El govern central, tot d’una, va fer saber que "treballava amb la idea d'impulsar una normativa estatal per posar ordre en l'arrendament descontrolat a viatgers i eliminar les diferències de criteri en cada autonomia". Aquestes declaracions es feien després d’una reunió d’urgència de poc més de mitja hora entre la secretària de Turisme estatal i els grans hotelers illencs: Melià, Riu i Barceló. Convé recordar que el Govern de les Illes Balears disposa d’un pressupost de 4.600 milions d’euros. Segons la revista Forbes, els germans March (2.500 milions), Miquel Fluixà i Gabriel Escarrer (1.100 milions respectivament) són les grans fortunes del país. Qui té el poder a Mallorca?
A més, les Illes Balears, en els termes en què es defineix la política espanyola, no existeixen. Representem únicament el 2,3% de la població i menys de l'1% del territori nacional. Triem des de 1977 una desena de diputats i senadors a Corts que han estat sempre fills dels grans partits estatals i en comptades excepcions som notícia en una Espanya on sembla ser que la "política" neix, creix i es reprodueix en els grans centres de poder de Madrid, Barcelona i el País Basc.
A més, existeix un greuge comparatiu important, del qual periòdicament es parla, que és el fiscal. Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes amb unes balances fiscals més negatives. Dit d’una altra manera, més de 1.500 euros per ciutadà illenc van cap a les arques del govern central per no tornar mai. Una situació estructural que no canvia any rere any, hi estigui el PP o el PSOE, i que suposa un greuge comparatiu amb altres territoris de l’Estat.
Aquestes desigualtats són, precisament, les que es volen combatre amb la reforma del model de finançament autonòmic. I és que tots els responsables de les finances autonòmiques d’un i altre color han coincidit en l’anàlisi: això no és un tema només de sobiranisme polític, sinó de justícia i equitat.
Les Illes Balears, per tal d’encarar correctament les seves obligacions cap als seus ciutadans, necessiten de majori autonomia financera. Les comunitats autònomes van assumir competències com Educació, Sanitat i Serveis Socials, que suposen una enorme despesa (a les Balears es mengen al voltant del 80% del pressupost). No obstant això, la principal font d'ingressos és el sistema de finançament, en què l'Estat té la paella pel mànec. El Govern de les Illes Balears hauria de poder posar els imposts que trobés per sufragar els serveis públics que considerés necessaris. És més, el sistema de finançament hauria de ser més transparent i garantir que els serveis públics essencials (sanitat, educació i serveis socials) es compleixin rigorosament, sense greuges comparatius territorials, i també eliminar del finançament ordinari –és a dir, el que serveix per dur el dia a dia de l'administració– els objectius de cohesió territorial i convergència econòmica del sistema de finançament, perquè per a això ja hi ha un altre tipus de fons, com el fons de cooperació interterritorial o la política de cohesió europea.
Davant aquesta injustícia, els illencs no han restat mesells. S’han organitzat al llarg de la història desenes de plataformes i manifestacions en defensa d’un sistema de finançament just. Empresaris, sindicats, entitats culturals i cíviques s’han unit, amb una única veu, en la defensa de certes millores, no sense un to de reivindicació folklòrica. Malgrat tot, algunes de les demandes s’han aconseguit. L’any 1998, per exemple, es va aprovar el Règim Especial de les Illes Balears (el REB), però les seves aplicacions concretes són pràcticament nul·les i de resultats imperceptibles.
No cal dir que, si es disposés de major capacitat de pressió al Congrés dels Diputats –com per exemple sí que tenen els bascos i catalans mitjançant els seus diputats nacionalistes–, la situació podria ser diferent.
Davant tot això, com no pot haver-hi gent que vulgui la independència de Mallorca?
Joan Pau Jordà és professor
