Mallorquins contra el mal govern
El foc és un bon instrument depurador de dissidents. Resulta econòmic i té més avantatges que altres fórmules d'eliminació física d'éssers humans. Dona llum, encalenteix, neteja, facilita el lleixiu de cendra i amplifica l'efecte dissuasiu davant l'impacte emocional que suposa sentir els crits dels agonitzants. Tot i això, pens que la memòria olfactiva deu ser el principal banc de dades 'entabanador' del poble que sent el suplici. L'olor de carn humana cremada s’ofereix com un límit invisible de reivindicacions potencials.
En passar per la vall d'Albaida, comarca dels meus avantpassats, m'arriba l'olor dels 'socarrats' de Xàtiva. Abans que a Palma li dedicassin un carrer, D'Asphelt –el carnisser– es va encarregar de donar-los el sobrenom, quan va cremar la ciutat a les ordres de Felip V el primer rei Borbó, monarca ben girat cap per avall als retrats de Xàtiva. Llàstima que en l’actualitat, un regularitzador fiscal membre de la família reial, batiés amb el mateix nom de pila el seu fill baró, avui rei per mor de la llei sàlica. Les al·lusions, ni que siguin indirectes, al dret de conquesta i els Decrets de Nova Planta eren i són innecessàries. Haurien pogut triar un altre nom per al seu fill.
No fa gaire vaig recordar la 'Cremadissa', en què a una 'festa divina' al barri del Terreno a Palma, al Fogó dels Jueus, els dominics varen fer cremar una partida d'altres avantpassats meus: el meu quadravi matern era Valls.
Ja més a prop, dissabte passat, a les portes de l'església de Muro vaig assabentar-me que, tot just fa cinc-cents anys, un dia batiat com el de la 'destrossa', havien sacrificat en lloc sagrat més de dues-centes ànimes refugiades dins una església a la qual calaren foc, la de Pollença, on per descomptat no varen faltar les despulles d'infants escurades anys després d'un pou durant la rehabilitació de l’edifici. Varen ser vuitanta en total els cossos recuperats després de la infàmia. Ho feren de franc a canvi dels objectes de valor que s’hi pogueren trobar.
Aquest i altres episodis relacionats amb la Germania que relat ens els va explicar l'escriptor Pere Perelló i Payeras. Amb passió divulgativa va ser qui dirigí la ruta guiada: Batalla de sa Marjal, cinc-cents anys després. Hi col·laboraren l'historiador Pere Salas Vives i el filòleg Miquel Àngel Tortell Frontera. Iniciada a l'església de Muro, poble on es concentraren els combatents agermanats per fer front a les tropes imperials, travessaren, com nosaltres amb respectuós silenci el torrent de Rafal Garcés (avui de Muro), entràrem al terme municipal de sa Pobla i acabàrem la ruta al camí de Son Fornari, davant el monòlit commemoratiu de la batalla de la Marjal del 1522, promogut per l’associació cultural Albopàs, on es feu una ofrena floral. Allà, recitats pels presents, s’hi digueren amb força els noms recuperats de 21 murers i 15 poblers, del milenar de mallorquins agermanats que es calcula que perderen la vida en la lluita contra el mal govern a mans dels 'mascarats'. Aquest fet va ocórrer pocs dies després de la fumarada pollencina.
El terme destrossa –de sa Marjal a sa Pobla i la de Pollença– identifica bé les conseqüències que va patir el poble alçat contra el virrei Gurrea, representant de Carles I, que, al contrari de Felip V a Xàtiva, no té retrats cap per avall. A partir d'aquest moment, les tropes de l’emperador passaren a ser conegudes com a cremadores d'esglésies.
No faltaren detalls d'estratègia. A més de l'eficàcia dels espies i de la superioritat militar, Pere Perelló atribuí la derrota al desplaçament en columna individual, conformant una feble agrupació molt fàcil d'atacar pels flancs, i la previsible desfeta.
Als fets històrics sobre la Germania, els darrers mesos han tingut una especial significació les claus que els 'revolucionaris' –malgrat que no ostentin el títol– mallorquins, van fer arribar com a obsequi amb les seves reivindicacions i peticions de clemència a l'emperador. Amb una certa ingenuïtat, des del primer dia foren fidels: alhora que li declaraven lleialtat, lluitaven contra el mal govern.
El viatge a Valladolid va ser debades, Pau Casesnoves i Antoni Thomàs van ser degollats i esquarterats en terra castellana. L’agermanat Guillem Colom va tornar carregat de directrius imperials adreçades al virrei ordenant la seva pròpia mort. Carles I regalà les claus a Gurrea, i el jurat agermanat que va salvar –provisionalment– la vida a la cort, va deixar d'alenar penjat a les forques dels ambaixadors al camí del castell de Bellver a Palma. Havia transportat sense saber-ho la seva sentència de mort escrita. Una mostra més de la repressió esfereïdora que patiren els agermanats. Sotmès l’aixecament l’any 1523, l'espoli fiscal també s'estengué als mascarats, ja que el rei havia de recuperar les despeses de la revolta: uns pagaven per revolucionaris i els altres, per haver-los salvat dels primers.
Al present, una rèplica d'una de les dues claus 'conciliadores' ha estat testimoni d'una malmesa rendibilitat política a l'Ajuntament de Palma. A més del 'paperet' i la tudada de doblers, sí que podem dir que, almenys, no han propiciat cap 'destrossa'.
Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat
