Els mals menors

Limitar l'arribada de megacreuers al port de Palma deu ser millor que deixar-los arribar a raig i sense mesura, però tampoc no soluciona el problema de fons, que no tan sols es va fer dramàticament palès durant el primer any de pandèmia, sinó que també continua fent-se notar ara, quan ens pensàvem que ja teníem ben enfilada la recuperació i resulta que no, que en qualsevol moment estam exposats a l'aparició d'una nova variant del virus, etc. El 'problema de fons', evidentment, continua sent l'excessiva dependència (la dependència exclusiva) que mantenen les Balears respecte del turisme, allò que s'ha anomenat 'el model econòmic'. El turisme, ja ho sabem –hauríem de saber-ho– és una activitat voluble, que es ressenteix tot d'una de molts de tipus d'incidències. El turisme és espantadís, com els doblers: fugen –turistes i doblers–, per naturalesa, de qualsevol tipus de problemàtica. I si la problemàtica és global, com ara una pandèmia, ja no cal ni parlar-ne.

El fet és que la dedicació quasi exclusiva (anava a escriure 'obsessiva') al turisme té conseqüències que es poden comprovar llegint tan sols els titulars de la web de l'ARA Balears: “Les Balears són la comunitat on els joves ho tenen més difícil per comprar habitatge”, diu el titular del reportatge d'Alba Tarragó. “Les Illes Balears registren 57.710 aturats, un 11% més que a l'octubre”, alerta una notícia de redacció. Quan l'atur disminueix a tot l'Estat, per primera vegada a la història, a les Balears continua pujant. I, mentre puja l'atur, també ho fa el preu de l'habitatge, un mercat (l'immobiliari) condicionat per la forta pressió de compradors i especuladors estrangers. Totes dues coses (feina precària i estacional; especulació immobiliària) són derivades directes del turisme tal com l'hem entès aquí, que bàsicament consisteix a vendre barat allò que tenim de valuós: el territori, el paisatge, la capacitat de feina de les persones. També el seu futur: aquestes feines precàries i estacionals van unides invariablement a l'abandonament escolar i la manca de formació. No tenc cap voluntat de cridar el mal temps, però si ve una altra passa de tancaments de l'hostaleria, quins recursos té l'economia de les Balears per donar-hi resposta? I sobretot, quines expectatives poden tenir els molts milers de treballadors que únicament poden o saben fer feina a l'hostaleria o en tasques no especialitzades i directament lligades al turisme?

Suposant que es pugui fer (que és molt suposar, perquè des del mateix Govern admeten que les arribades de creuers per a l'any 22 ja estan compromeses), limitar els creuers que entren a Palma de sis o set al dia a 'només' dos és, tan sols, una manera de fer més llarg el problema, però no d'evitar-lo. Tornarem a esmentar el cas de Venècia, que ha passat de ser la Meca europea del turisme de creuers, la destinació per antonomàsia, a prohibir l'entrada de creuers als cèlebres canals de la ciutat, davant d'una disjuntiva que es plantejava cada dia amb més cruesa: o tenien turisme massiu o tenien Venècia, però les dues coses a la vegada no podien ser. Sis o set creuers un mateix dia a les aigües del port de Palma, com s'han vist aquest estiu, és una barbaritat majúscula. Que siguin dos és una barbaritat més petita, però igualment agressiva no tan sols per al medi ambient, sinó també per a l'economia. Un model econòmic no es canvia així com així, com no es cansen de repetir, sobretot, els que comanden l'actual. Però acostumar-se a no afrontar els problemes i a passar amb la política del mal menor és, tan sols, una manera d'autoenganyar-se.

Sebastià Alzamora és escriptor