Mamà, tu tampoc no corris!

Tenim la polèmica servida: el Consell de Mallorca vol modificar a l'alça la restricció de velocitat dels vehicles a la via de cintura de Palma, decisió sobre la qual vull manifestar el meu profund desacord. Aprofitaré aquesta pàgina per exposar alguns dels arguments que em fan prendre partit pel no. El primer –filosòfic– és demanar quin benefici s'obté d’anar –a estones, bàsicament a la nit– més aviat. Guanyar un parell de minuts per fer qualsevol activitat, fins i tot reposar? No n'hi veig cap altre, de guany. Ara bé, obrir l'aixeta de la velocitat a vies amples, rectes i il·luminades ens situa en un escenari afavoridor d'un tipus de repòs etern. Resumesc: com més seguretat percebuda, més tendència a augmentar la velocitat. Homeòstasi del risc, es diu.

Solcant per la materialitat, hem de concloure que la concepció de la via de cintura no és ser utilitzada com a autovia ni com a autopista, sinó que és un vial tangencial per repartir, talment un col·lector, el trànsit radial d'entrada i de sortida a la ciutat i alhora connectar alguns barris. A més, es fa servir de ronda, que permet esponjar la intercomunicació de les autopistes de llevant i ponent. No és una via ràpida, sinó un vial de distribució. La fluïdesa del trànsit que suporta està fermament lligada a la capacitat d'evacuar que donen les múltiples sortides, condicionades pels accessos a la via de cintura. Arribar més aviat als embossos no augmentarà la normalització del trànsit, però el que pot ocórrer és que augmenti el nombre de topades (envestides per darrere). En aquest punt, cal magnificar l'obvietat que representa el fet que les col·lisions anant a més velocitat suposen un increment de la gravetat de les lesions personals i dels danys materials. Per descomptat, com més greu és l'accident, més afectada en resulta la circulació, sigui pels vehicles implicats o pels d'emergències que hi han de prestar socors.

Vint-i-dos, vint-i-vuit i trenta-tres metres són les distàncies que recorre, respectivament per segon, un vehicle anant a 80, 100 o 120 km/h. La capacitat de reacció d'un conductor davant un succés imprevist sol estar al voltant del segon (en aquest impàs, si anam a 120 km/h, ja ens haurem desplaçat 33 metres). Activat el sistema de frenada, si fa no fa, arribam al centenar llarg de metres fins que aconseguim aturar el vehicle. Aquest fet s'agreuja amb les habituals saturacions diürnes provocades per l'elevada intensitat de trànsit. Escenari distint és el nocturn, o en qualsevol moment d'escassa circulació; tenim a l’abast una “pista de carreres i barra lliure” per sincronitzar la pressió del peu dret amb el comptaquilòmetres, i ja ho veurem...

Augmentar la velocitat no serà debades: la contaminació atmosfèrica i l'acústica hi faran costat immediatament, i la possibilitat d'agreujar les conseqüències lesives i fins i tot mortals dels accidents s'incrementarà exponencialment. Negar aquesta realitat amb arguments pseudoestadístics sorprèn.

La nostra llengua no es representava en aquells imants –masclistes– amb portafoto adherits al quadre de comandament del cotxe, preocupats per la desfeta familiar que advertien, sempre en castellà, devora sant Cristòfol, “¡papá, no corras!”, o alguna llegenda per l'estil acompanyada de la foto de carnet d'un ésser estimat. Eren temps de toros, NODO, conyac i molta caspa, i ara que està de moda reviscolar pretèrits, podríem aprofitar l'avinentesa i tornar a fabricar els penjarolls magnètics. Així, alhora que incidim en la seguretat viària, promourem avenços en la igualtat i la difusió del català. Llançam una proposta per imantar-la: “Mamà, tu tampoc no corris”.