Mama, vull fer un hotel ‘boutique’

"Y tenía un canario de Madera / ¿Un canario de madera? / Sí. De la isla de Madera. Son raros allá. Verde-amarillos, con la cabecita color gris aceituna“ del cant Pájaro Ramón’d’Alfredo Zitarrosa. 

Als colonitzadors del segle XXI se’ls anomena inversors, l’Ajuntament de Palma n’és el govern de Vichy i els properties una divisió Panzer. Inversio, invasorem. Tot el que no és lloguer de llarga durada és activitat comercial. La propietat del primer és rendista i, en gros, els segons són inversors. La frontera és difusa i àmplia. Existeix l'aspiració aborigen de convertir-se en rendistes per anivellar (per dalt) el sou de baix, però els galls del galliner són els inversors. La tribu dels primers és diversa, resultat del sentit fatalista de les classes mitjanes, en una realitat monòtona i decreixent. Estam en un país amb somnis rendistes dominat per inversors. Capitalisme del desastre.

Farem la sortida de serveis de l’hotel boutique per la planta baixa de l'edifici contigu, que un advocat testaferro, de vestit i corbata, havia comprat a la propietària que hi residia, una senyora gran que sempre vestia de negre. Li va posar per excusa que una filla, encapritxada amb el barri, s’anava a casar amb un jove de Madrid. Per descomptat, la compra es va realitzar amb l’ajuda definitiva d’un bon feix de kalines, que eren peccata minuta per als inversors. A la ciència financera a això se'n diu palanca. Dona'm una palanca, remouré els fonaments i cobriré de calç la història, versió macabra d’Arquimedes. Col·laboracionistes del món units. 

L’encarregat de l’obra, un senyor de la península que viatja lluny per portar manobres del Pakistan que dormiran en casetes prefabricades, quan l'interpel·len repeteix com un papagai de l'illa de Madeira: “són inversors”. Bòtil! I jo el ciutadà Kane. Un tam-tam de tambors anuncia que estem arribant a la terra de la simplificació administrativa i l'externalització dels permisos: estúpid, és l'economia! Musil havia dit que "Si l'estupidesa no s'assemblés tant al progrés, el talent, l'esperança o la millora, ningú no voldria ser estúpid". Per especular només cal tenir esperit canalla. 

En la meva època mexicana, en certa ocasió vaig acompanyar una parella amiga a la delegació de Chapultepec, a prop de la residència oficial del president a Los Pinos, per fer-se el carnet de conduir. Famosos carnets mexicans mordidos. Aprofitant el viatge, vaig deixar caure al cap de trànsit de la delegació que em feia il·lusió el permís per conduir camions. "Molt fàcil, sortiu al carrer i agafeu unes plaques d'un camió que estigui aparcat, porteu-les i li fem les fotografies amb elles". Per al permís calia la fotografia del futur conductor amb la matrícula del vehicle. Era sortir a la costa de Constituyentes, enfront del Panteó Civil, per allà on hi ha la cantina Aquí los Vivos, i sostreure unes plaques al primer camió aparcat que trobés. Em va semblar molt fort, segueixo sense el carnet de primera. Però no em diran que no era simplificació administrativa de debò. Pregunta: la simplificació a qui serveix, al ciutadà vianant o al conductor furtiu? 

Vol fer habitacles a les runes d’una antiga fàbrica deixada a dues aigües, en una zona de corrals, cerclada pels edificis que s’hi van establir una vegada cessada l’activitat industrial. Ressuscitar runes seria la definició de circularitat macarra. Però, és clar, en una bigarrada geografia urbana, la runa ressuscitada necessita una sortida a l'exterior, com si fos un país aïllat. Solució simplificada: fer-la per un edifici confrontant. Hotel Afganistan, estendard dels talibans del lliure mercat, que ho aprofiten tot, amb tanta avidesa, que acabaran mesurant la ciutat per engrunes de pam quadrat. Babel urbana de qualsevol manera plena d'ingredients que és possible no barregin bé. 

L’arrogància amb què volen fer veure que ho controlen tot enlluerna al Lil·liput del poder i agredeix a la intel·ligència col·lectiva i a la sensatesa del ciutadà comú. “No investiguin!” és el nou crit de guerra d’un director general embadalit. La simplificació administrativa és com la moda del làtex, elàstica fins extrems insospitats. I, el fetitxisme del làtex, en una ciutat sobre la qual qualsevol inversor en creu tenir dret, és pornografia. La ciutat grapejada que s’ofereix al mercat com qualsevol altre objecte de consum i arracona gradualment els amants de sempre. Vinguin i passin: "Mallorca, el millor lloc per invertir", resen els fulletons Panzer de les immobiliàries internacionals. A Lil·liput parlen com a Crist i viuen com a Déu. Matussers del drama, algú voldrà posar el nom a l'urbanisme de bricolatge que perpetren?   

Si, definitivament, existeixen la síndrome d’abstinència per absència de gent al voltant i la ciutat buida com un no lloc, l’antítesi de la ciutat que descansa i pensa. La disfòria davant la companyia d’un mateix. Una ciutat de transeünts on la bullícia ja no l'alegra i no hi ha nens i nenes que juguin pel carrer. Arribarà el dia en què ningú morirà per ella, i al desert qui se'n recordarà del barri? Però, no s’amoïnin, la realitat sempre supera la ficció.