Mamut

Professor i escriptorA final del passat mes de juliol, mig perduda entre les xifres pandèmiques, la notícia de la troballa d’un esquelet de mamut llanut va fer un cert forat a la premsa internacional. La carcassa havia aparegut a les voreres del llac Pechenelava-To, a la península de Iamal, a la Sibèria nord-occidental, ben passat el cercle polar àrtic. El trobareu sense dificultat si partiu de Moscou i feis uns 2.300 quilòmetres en direcció nord-est. La notícia tampoc no era cap gran novetat: fa una bona temporada que el desgel progressiu de les terres siberianes ens va donant mamuts. Però hi havia novetats interessants. L’esquelet està bastant sencer, cosa que permet somiar la seva exposició en la magnificent sala principal d’un museu de ciències naturals. També presenta fragments de teixits tous, cosa que permet somiar el seu aprofitament per fer una bèstia clonada, una atracció turística incomparable.

Obrim parèntesi. És molt probable que el mamut sigui, com a espècie, una víctima dels sàpiens del Paleolític. La imaginació popular el situa al calaix dels 'animals prehistòrics', com si fos del temps mateix dels dinosaures, extingits fa milions i milions d’anys. Doncs no: aquest mamut siberià és de fa deu mil anys, quan els nostres avantpassats ja havien colonitzat tot Europa i tot Àsia. Els mamuts degueren ser caçats, al llarg de milers d’anys, fins a desaparèixer. No hi certesa al respecte, però la relació entre l’home i la desaparició de la gran fauna sembla més clara en el cas d’Amèrica: segons molts d’estudiosos, va ser arribar-hi l’home fa més de 10.000 anys i començar a desaparèixer un món esplenderós de mamuts, mastodonts, peresosos gegants i armadillos descomunals. L’home ha estat depredador des de sempre. El mite del bon salvatge que viu en relació harmònica amb l’entorn és poca cosa més que un càndida construcció de la fantasia del civilitzat.

Acabat el parèntesi, anem a l’important. Si el mamut de Sibèria, potser un individu d’una espècie en declivi irreparable, ha comparegut a les vores del llac de nom difícil ha estat gràcies al desgel galopant que pateixen les terres àrtiques. No és estrany que el gel es fongui: el passat mes de juny, a Verkhoiansk, també a Sibèria però molt més cap a l’est, els termòmetres varen marcar 38ºC, la temperatura més alta registrada mai al nord del cercle polar. És un llum vermell que hauria de resplendir, acompanyat de senyals acústiques d’alarma, a cada racó del món i a cada consciència. És un llum vermell que parla d’un món molt pitjor que el del covid-19. No fa gaire el New York Times Magazine titulava el seu reportatge de portada 'La gran migració climàtica ha començat'. A la versió web, la peça comença amb aquesta crida d’atenció: “Avui, un 1% de la Terra és insuportablement calent per viure-hi. L’any 2070, podria ser el 19%. Són terres on viuen milers de milions de persones. On aniran?”.

El desgel de les terres àrtiques, el que ha deixat el nostre bell mamut a la intempèrie, no és només un símptoma: en un dels característics cercles viciosos de la crisi climàtica, és un factor d’agreujament del col·lapse. Un dels darrers informes de l’IPCC (instància científica de Nacions Unides en matèria climàtica) se centra en els perills lligats a la criosfera, és a dir, el conjunt de les aigües planetàries que es troben en estat sòlid. D’acord amb l’informe, la fusió del permafrost àrtic, la capa de terra que resta gelada de manera permanent per sota de la zona de superfície, podria alliberar quantitats ingents de metà congelat. El metà, recordem-ho, és un gas d’efecte hivernacle més potent (en termes de calor capturada per unitat de volum) que el diòxid de carboni. L’escalfament global fa més escalfament global. Per cert, i per parlar d’un tema amb el qual estam sensibilitzats, el desgel del permafrost també podria alliberar patògens congelats per als quals el nostre sistema immunitari no està preparat.

Me n’he anat molt lluny, direu: ni més ni menys que a Sibèria. O no tant: el mamut l’hem desenterrat entre tots. Cada vegada que hem posat en marxa l’aire condicionat, o que hem encès més bombetes del compte, o que fèiem un trajecte en cotxe, l’hem anat traient de la sepultura glaçada on havia passat mil·lennis. I les conseqüències també les patirem. El mapa del New York Times Magazine no ens situa a les zones inhabitables de l’any 2070, però sí que hi situa extensions immenses del que ens queda al sud. I els nostres estius no seran precisament fresquets. El mamut que s’està descongelant podria ser de dimensions colossals.