Tinc mandra, Camil·la...

Jo ja sé, Camil·la, que aquesta feina nostra no és esgotadora, i que el que m’espera no serà gaire diferent del que faig ara. Però és que, reina meva (permet que ja et tracti així), tinc mandra. He fet setanta-tres anys i als setanta-tres anys no et sents un emprenedor. No em puc reinventar, ara, Camil·la. Deixem-ho per als de classe mitjana-baixa, això.

Hi ha una part de tristesa, esclar, quan se’t mor la mare, però quan t’has acostumat a no mostrar mai sentiments, arriba el moment i tampoc no et poses drama queen. Soc egoista, potser, però és que així som els de sang blava. Aquesta és la nostra raó de ser. “Servir el poble”, deia la meva mare, en pau descansi. Home, de tot se’n diu servir. Pitjor és el veí, en Joan Carles, hi estic d’acord, però tret d’ell, que ja va arribar al tron com hi va arribar, qui no “serviria” tenint servidors?

Jo estava bé amb les meves verdures orgàniques i sent el teu tàmpax, Camil·la. Sí, ha passat el temps, i tu ja no fas servir tàmpax, però som tu i jo i m’has de reconèixer que, tot i semblar fred com el nostre estimat clima, t’he demostrat un ardor que pocs demostrarien. Hem actuat amb perversitat, però és que el sistema monàrquic és pervers. Hem sobreviscut a les cançons de l’Elton John per la meva difunta ex, ens podem enfrontar a tot. Tenim una família meravellosa: la majoria no es parlen entre ells. Què més volem?

I ara, ser coronat, fer un discurs, acceptar les brometes dels programes polítics, que diran que vas mal vestida... Imagina’t que ara em toca regnar fins als 93 anys. A mi em sembla que el més sensat que podria fer, i també ho dic per tu, seria seure al tron una setmana o dues i abdicar en el meu fill. O això, o instaurar la república, que el canvi de guàrdia es podria fer igual. Tinc mandra, Camil·la. Entre "jubileu" i “jubileu-lo”, ja saps què trio.