Una manera de pensar

Demana’t què passa quan el polític responsable d’una àrea et diu que un ciutadà –no t’estranyi que afegeixi “normal”–, com pot ser ton pare, ha de poder seure a un banc i que aquest no estigui ocupat per un indigent. T’ho diu quan li preguntes pels bancs o cadires que posen per la ciutat i que estan expressament pensats perquè les persones sense sostre no s’hi puguin ajeure. Demana’t quina és la manera de pensar, de fer i de ser quan qui gestiona el transport públic, se suposa que per facilitar la mobilitat i la vida de les persones –i rebaixar l’ús del cotxe privat i reduir les emissions–, dubta que hagi de ser gratuït perquè, diu, llavors es fa servir per fer una passejada o estalviar-se una caminadeta. Ningú no passa el vespre a un banc si té un llit. Les persones no agafen el bus si no en tenen necessitat. I no apuntin excepcions, que no faran sinó confirmar-ho.

Massa poc es parla de l’aporofòbia, aquesta aversió a les persones pobres només pel fet de ser-ho. Massa poc, tan instal·lada com està. I que la pateixin els qui tenen la responsabilitat de la gestió pública vol dir que no podem esperar d’ells més que les seves decisions complicarà cada vegada més l’existència dels més vulnerables, però també de tots els vulnerables, que ho és la majoria de la població. Un dia escurcen un banc perquè no s’hi tombin; l’endemà lleven un impost que només beneficia a qui té més; un altre dia fan un ‘lloguer segur’ perquè “només” hagis de pagar 1.000 euros al mes en comptes de pagar-ne 1.300, i la setmana que ve obren oficines antiocupació que no fan res més que augmentar l’aporofòbia. Però en cap cas posaran un topall al lloguer ni prendran cap mesura perquè la gent surti de pobra.