La manifestació amarga
Com a qüestió prèvia, val la pena recordar que, tot just la setmana passada, el senyor Alberto Núñez Feijóo va fer perdre als espanyols (pels quals sent tanta estima, segons diu) un munt de temps i de diners públics amb una pantomima d'investidura que no tan sols se sabia feia més d'un mes que seria fallida, sinó que va servir només per constatar que, en el transcurs d'aquelles quatre setmanes, el partit de referència del sistema polític espanyol no va ser capaç d'obtenir ni un (ni un) suport més a la candidatura del seu líder. A més de la seva ineficàcia, els dirigents del PP no van tenir escrúpols de mostrar a tothom com intentaven algunes barroeres maniobres de transfuguisme, de les quals ni tan sols van fer tampoc l'esforç d'amagar-se. Després, Feijóo i el PP no han tingut tampoc el decòrum de reconèixer el fracàs de l'operació, que han intentat justificar amb dos arguments que causen vertadera vergonya aliena. A saber: que el debat d'investidura va consolidar el lideratge de Feijóo al capdavant de la formació (sense comentaris) i que va ser Feijóo qui no va voler ser president si ho havia de ser a canvi d'un suposat ultratge a la nació espanyola.
Contra aquest ultratge, precisament, es manifestaran a Barcelona les forces vives del nacionalisme espanyol, convocades per la benemèrita entitat Societat Civil Catalana, que es dedica a custodiar la indissoluble unitat d'Espanya a Catalunya. Aspiren a repetir l'èxit de mobilització de la manifestació del 8 d'octubre de 2017, que va ser la –multitudinària– resposta al referèndum de l'1-O, amb un lema, "Recuperem el seny", sota el qual es van poder manifestar des d'Andrés Trapiello fins a Jorge Buxadé, tots imbuïts de sana camaraderia unionista. En aquesta ocasió, però, la composició de la capçalera haurà sofert canvis notoris: la presència de Ciutadans, en cas de produir-se, serà tan insignificant com el lloc que ocupa avui en dia aquesta formació en la política catalana i espanyola. I el PSC i el PSOE (aquella selfied'Iceta en l'alegre companyia de Xavier García Albiol, Dolors Montserrat i Enric Millo) seran baixa en aquesta ocasió, perquè s'han passat al costat fosc amb el propòsit de descompondre la nació espanyola i vendre-la barata a ETA i als colpistes catalans.
Sí que hi aniran, en canvi, l'esmentat Feijóo, i també l'únic interlocutor i soci que li queda, Santiago Abascal. Entre les confirmacions que ja s'han produït no hi falta tampoc el sindicat policial Jupol (que rebutja l'amnistia perquè sosté que els policies de les càrregues de l'1-O no varen fer dolent) i persones com el president de Convivencia Cívica Catalana, que aplaudeixen les paraules al·lucinades de Rodríguez Ibarra quan declara que se sent “violat” per l'amnistia. Tots ells tenen, no en faltaria d'altra, el seu dret democràtic a la manifestació. Llàstima que l'usin per exigir l'abolició dels drets dels altres, i que la seva reunió sigui la d'aquells que no dubten a pervertir el llenguatge fins a extrems rodriguezibarrescos per intentar que la realitat s'ajusti als seus odis.