Manifestació del foc
Cada vegada que se surt al carrer per reivindicar alguna cosa, o perquè se sent que hi ha una injustícia, ens trobam davant una situació paradoxal. Aquesta vegada han estat les manifestacions arreu de l’Estat en protesta per l’empresonament del raper Hasél, però abans havien estat les manifestacions per la sentència condemnatòria contra els líders independentistes que varen muntar el referèndum del 2017.
Sembla que hi ha un motiu clar: una situació d’injustícia en un país on certament hi ha abusos, massa anomalies, corrupcions i un poder judicial no sempre exemplar ni rigorós a l’hora d’investigar i jutjar. Això fa que sentim tota protesta com a legítima, i que sigui fins i tot comprensible la ira que l’acompanya; en un estat com l’espanyol, mal governant i capdavanter en atur juvenil, són normals la desafecció i la ràbia, ara també amb la crisi pandèmica. I d’aquí les bullangues, segurament, i la ràbia i els contenidors en flames. D’aquí que la policia actuï amb molta fermesa, que carregui sense pietat, assoti i dispari les armes encara reglamentàries, per bé que ja sabem que és molt probable que es facin saltar els ulls de les conques.
I sembla que tot això és legal o conforme als usos i les normes que regeixen aquestes pràctiques de dispersió de manifestants díscols, perquè no hi ha investigacions judicials que qüestionin després això ni els que perden un ull acaben rebent cap indemnització. Si realment volem que la policia no porti armes contra manifestants, bastaria canviar les lleis, i deixar de donar suport als partits polítics que emparen que això es gestioni d’aquesta manera. Si no, tenim el que volem, perquè no pots votar conservador i després lamentar que t’apliquin el conservadorisme a l’esquena.
Però és com si s’assumís que aquestes coses poden passar, i que és millor no investigar-les, i que tothom fa el que pot: els manifestants amb la seva ràbia i la policia amb els instruments que proven de contenir-la dins d’uns límits que no ho facin tot massa apocalíptic. I els polítics fan un doble joc: per una banda, reconeixen el dret a la protesta i per l’altra defensen l’actuació de la policia. I el ciutadà de bona fe no sap què pensar. Perquè, si tan important i decisiu és cremar contenidors, per què deixar de fer-ho?
No sabem fins a quin punt acceptar que pagam impostos perquè la policia ens assoti, o perquè es comprin contenidors nous cada vegada que es fa una manifestació. Tampoc sabem si és útil que ens manifestem, perquè ni milions de catalans demanant un referèndum han fet viable aquesta opció, ni tampoc és versemblant que ara canviïn les lleis per ampliar els límits de la llibertat d’expressió antimonàrquica.
Una llibertat d’expressió que volem per a aquells que diuen coses que ens són grates, però que també faríem bé de demanar quan són els més odiosos de la tribu qui potser n’abusen i acaben a la presó per cançons antisemites o piulades fastigosament masclistes, que també en tenim. S’ha de defensar la llibertat d’expressió sobretot quan el que diuen ens és desagradable.
Melcior Comes és escriptor
