Manifestacions incomparables
Les protestes davant la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid i en altres ciutats espanyoles ja fa més de dues setmanes que duren i hi ha hagut temps perquè se les compari amb les manifestacions del Procés. Encara que es tracti d’un moviment que respon a la dinàmica d’acció-reacció Catalunya-Espanya, les comparacions estan fora de lloc.
Bàsicament perquè els manifestants tenen a favor la immensa majoria dels poders i aparells de l’Estat. Perquè l’amnistia agradarà més o agradarà menys, però no és cap cop d’estat. Perquè aquí estem davant d’una protesta profunda i indecentment sobreactuada. Aquí, l’únic problema és que el PP i Vox s’han quedat sense el govern i amb un pam de nas i han decidit que l’única manera de dissimular la seva frustració és confondre la seva derrota amb la derrota d’Espanya.
Els manifestants del Procés no cantaven el Cara el sol, ni tenien a la seva disposició una policia patriòtica que fes informes per destruir adversaris polítics, publicats per mitjans de la mateixa corda ideològica i afinats per fiscals de confiança, ni serveis secrets que espiessin adversaris, ni tenien a favor un rei que fes mala cara perquè no li agradava el pacte amb què havia arribat el primer ministre que venia a prometre el càrrec.
Als manifestants del Procés se’ls pot retreure la ingenuïtat primer, i la impotència després, quan es va desfermar Urquinaona, però els incidents van arribar al final, després d’anys de sortir al carrer pacíficament, en quantitats absolutes i relatives infinitament superiors a les d’aquests dies, sense que ningú n’escoltés el clam.
El cop d’estat només el poden donar els uniformats que voten amb preferència dreta i extrema dreta. No és casualitat que hagin intervingut a un dels manifestants de Ferraz una pistola militar reglamentària.