Aquí mano jo
Pronunciar la frase del títol està mal vist avui a casa nostra. Vivim en una societat progressivament més permissiva on, a mesura que s'estenen els drets, els deures tenen més mala premsa, fins al punt que parlar de l’establiment de deures que cal complir és vist com un retrocés.
Per tant, un valor directament vinculat als deures com és l’autoritat es perd. Hannah Arendt va dir que el símptoma que indica la profunditat de la crisi d’autoritat del món modern és la seva extensió “cap a àrees prèvies a la política, com la criança i l’educació dels nens, on l’autoritat en el sentit més ampli sempre es va acceptar com un imperatiu natural.” Al nostre entorn en són mostres conceptes com “aprenentatge entre iguals”, evitacions com el terme “ensenyament” i qüestionaments com el del paper del mestre com a agent actiu de transmissió del coneixement. Han crescut les opcions pedagògiques (models familiars i escolars) que volen evitar les imposicions. Estalvien normes d’una manera tal que té efectes a les cases i a les escoles. A les famílies, hi ha pares que no saben evitar que els fills els maltractin perquè tenen dubtes sobre el paper de cadascun dels membres en la relació familiar, fruit de la consideració igualitària de tots, incompatible amb la jerarquia, i del fet que l’ús de l’autoritat els genera culpabilitat. Als centres educatius rebaixen l’exigència en pro de protegir l’exercici de la llibertat. Els docents es lamenten d’haver-se quedat sense una eina imprescindible per “posar ordre i crear un clima positiu de convivència que faciliti l'aprenentatge”, deia en aquest diari fa uns dies la professora Marta Sanahuja.
Més enllà de permetre crear aquest clima, és necessària l’autoritat en educació?
L’educació és la formació integral d’un individu en el si d’una comunitat, i implica ensenyar a viure d’una manera digna i feliç. Per això és l’encarregada d’ensenyar l’autocontenció dels impulsos. Qui no els pugui acomodar als dictats de la raó, no serà mai capaç de fer realitat els seus projectes ni de conviure feliçment en societat: el venceran la mandra i la dispersió i no podrà ser cordial ni negociar. Per aquesta raó els educadors, en primer lloc els pares, han d’inculcar la importància de moderar els desitjos per aconseguir ser feliç més endavant, i això es fa gràcies a l’existència i imposició de límits. La felicitat no s’aconsegueix evitant els límits i les obligacions. Ans al contrari: quan no n’hi ha, un es troba sotmès a desitjos que es desborden i així generen desassossec i frustració. Educar bé implica assumir la responsabilitat de portar el nen a ser capaç de distanciar-se del que desitja irreflexivament i a avaluar-ho, tot preguntant-se si la satisfacció d’un desig aquí i ara és el millor per a ell o ha de renunciar-hi. Qui educa ha d'ensenyar l’infant a orientar-se conscientment cap a allò que li convé. En altres paraules, ha d’ensenyar-lo a contenir-se i a fer renúncies i esforços.
Això és educar el caràcter. I això és l’educació moral, que té per objectiu fer que quan fem el bé (és a dir, allò que ens convé com a individus i com a comunitat) ens sentim bé, i que quan fem mal no ens hi sentim. I passa que a un infant de curta edat sovint no se’l pot persuadir amb arguments de fer allò que convé, però que no li ve de gust. Això és així mal que ens pesi. I és que el nen petit encara no es troba en un estadi de desenvolupament que li permeti valorar certs arguments. Per això l’educació ha de començar amb la formació dels hàbits a través de l’obligació, per després, amb la creixença, reforçar aquests hàbits per mitjà de les raons.
Com és possible fer aquesta formació si l’adult i l’infant són iguals, si els adults no volen o no poden imposar obligacions? Quan l’infant tingui la raó prou desenvolupada podrà reconèixer l’autoritat moral, que trobarà en aquells que tinguin les virtuts que ell vulgui assolir. Però fins llavors ha de rebre una educació basada en un modelatge dels hàbits. I aquest modelatge haurà d’anar lligat, necessàriament, a certes restriccions i imposicions de deures (autoritat) que caldrà que facin els adults que l’envolten per protegir-lo. I és que l’autoritat és un imperatiu natural que serveix per protegir l’infant mentre no pugui protegir-se i conduir-se ell mateix a través de les seves pròpies decisions raonables.
Aquest és l’objectiu: l’autonomia, l’autogovern. S’hi arriba a través de l’heteronomia, el govern dels altres. Ben aviat cal educar el raonament perquè el nen pugui orientar les seves decisions de manera sensata sense necessitat d’imposar-se sobre seu, i això ho han de fer persones que, gràcies a la formació del seu propi caràcter moral, tinguin les virtuts que els infants hagin d’adquirir. Calen, per tant, educadors que, a causa de les seves virtuts, siguin referents per als infants. D’aquesta manera, serà possible substituir l’autoritat imposada per l’autoritat moral.
D’altra banda, també passa que, quan se l’educa amb constriccions i normes, el nen aprèn a reaccionar contra la imposició. Això és bo, ho necessitarà per tenir més endavant una vida digna. I com podria aprendre a reaccionar contra una imposició algú que no n’hagués enfrontada mai cap? Més aviat es convertiria en una persona anòmica. O en algú que, sense criteris per fer-ho bé, digués: “Aquí mano jo”.
Revestint-nos d’una autoritat sensata ajudem a forjar el caràcter a través dels bons hàbits, donant així als infants l’oportunitat de créixer individualment i en societat.
Essent tan important l’autoritat per a l’educació, cal que les famílies, amb serenitat i respecte, la sapiguem sostenir, i que els centres educatius la puguin mantenir.
