En mans de l'extrema dreta
Macron beneeix Le Pen. Es veia a venir: s’ha acabat el tabú de l’extrema dreta. A partir d’ara, fora escrúpols democràtics, barra lliure a les dretes liberals i conservadores per sumar i compartir poder amb el neofeixisme. Ha estat el president Macron, que fa quatre dies encara refusava inscriure RN a l’arc republicà, qui ha fet el pas. Un episodi més en un singular procés d’autodesconstrucció d’un president que ha perdut el nord. Les dretes europees ja es poden treure la careta: allarga la mà a l’extrema dreta sense cap vergonya.
Aquell personatge imponent que travessava en solitari amb ritme solemne els passadissos del Louvre per prendre possessió com a president de la República es va desplomar convocant unes eleccions que han servit per deixar constància del seu desconcert. Una catifa per a Le Pen i el seu Reagrupament Nacional, que només una insòlita reacció ciutadana a la segona volta va aconseguir aturar amb una mobilització electoral que no es recordava des del 1981. Els francesos, l’esquerra, però també bona part de la dreta, votants de Macron inclosos, van girar la truita. La ciutadania va respondre amb rotunditat. Des de llavors el president penja d’un fil. Després d’evidenciar el seu desconcert ajornant la presa de decisions durant set setmanes, ara ha fet un nou pas: en comptes de confiar a l’esquerra guanyadora de les eleccions l'intent –no fàcil– de formar una majoria per governar, ha deixat la solució en mans de Le Pen. Ella té la paella pel mànec: validar o fer caure el govern. I evidentment, això té un preu: via lliure a l’extrema dreta francesa per intervenir en la governança. El futur en mans de Reagrupament Nacional.
Macron s’ha amortitzat a si mateix i ha obert una autopista per a la normalització de l’extrema dreta, que tindrà la paella pel mànec fent durar i bellugar com li convingui el mandat del tecnòcrata conservador Michel Barnier –d’un partit minoritari com els Republicans–. L’home que havia de modernitzar França, el jove format a l’ombra de Paul Ricœur, que pretenia combinar tecnocràcia i humanisme i alliberar la pàtria dels seus fantasmes, passarà a la història com aquell que president va obrir al poder a l’extrema dreta assumint el desplaçament d’Europa cap a l'autoritarisme postdemocràtic. Trist llegat, propi dels que quan manen perden el sentit de la realitat i es creuen que s’ho poden permetre tot. També negar reconeixement a allò que el poble ha expressat per via electoral. Ara Le Pen té la paraula. I les extremes dretes europees amb ella. I la dreta entrant ja descaradament a donar legitimitat i compartir espai amb els enemics de la democràcia liberal.
