Manual d’excuses ridícules per defensar l’indefensable
Des que la setmana passada es va fer viral, a escala mundial, una escena de La isla de las tentaciones amb Montoya corrent desesperat, han aparegut múltiples arguments absurds per justificar aquest format.
“No hi ha cap intencionalitat més que l’entreteniment”. S’equipara l’entreteniment a l’absència d’ideologia. Una farsa. Quan es fa servir aquesta excusa acostuma a ser per dissimular uns valors infames. Tot entreteniment té implícits uns valors.
“M’ho miro per no pensar”. La suposada manca de missatge és un missatge en ell mateix. Crea la mentida interessada que no cal reflexionar davant de l’entreteniment.
“M’ho miro per riure”. El riure i la ridiculització són edulcorants que normalitzen un sistema masclista, de cosificació, d’estereotips nocius, de relacions tòxiques i de tirania dels cànons corporals hegemònics. D’altra banda, l’excusa oblida que l’audiència no sempre desenvolupa una mirada crítica o distant.
“Tots tenim dret a la frivolitat”. Aquesta trampa serveix per eludir la responsabilitat social dels mitjans, potenciar la vulgaritat i normalitzar la violència mediàtica i simbòlica.
“S’ha fet viral a escala internacional”. Per raons comercials. Vincular algoritmes efímers a la transcendència, qualitat o importància del format és ridícul.
“Té èxit entre gent molt ben situada popularment”. Argumentar que el programa se’l miren futbolistes d’elit és una fal·làcia d’autoritat, digne del baix nivell del programa.
“Dona tema a la gent per parlar l’endemà”. Això no significa que la conversa sigui necessària o culturalment rellevant. Més aviat fomenta un tipus de discurs que reforça la superficialitat i la manca de mirada crítica.
“No és masclista”. No poc. Els cossos femenins s’ajusten als patrons establerts per la mirada patriarcal masculina, els estereotips de conducta corresponen als rols caducs tradicionals, les frases dels concursants són irrefutablement sexistes i se les assenyala a elles com a inductores de la mala conducta masculina.
“Està molt ben fet”. La teleporqueria (que és el que és) no ve determinada per qüestions tècniques o formals, sinó de contingut. I la merda, perquè te l’empassis, te l’han de donar molt ben embolicada.
“Tot és mentida”. Que les polèmiques estiguin teatralitzades o induïdes no eximeix de la transmissió d’uns valors nocius, perquè té aparença de realitat per a una audiència sense mirada crítica.
“Dona lliçons per fer-se valdre”. No. Cap ni una. Justifica que l’amor fa patir, que la gelosia és símptoma d’estimació verdadera. El cinisme de Sandra Barneda dient que tot és a fi de bé i prometent beneficis terapèutics davant de crisis d’ansietat i conductes tòxiques és estimular la humiliació i la submissió.
“Tots ens hi sentim identificats en alguna cosa”. I un rave.
“Té èxit perquè reprodueix un model de societat”. I tant. El més execrable. I el que fa La isla de las tentaciones és perpetuar-lo.
