Mapes de Catalunya i d’Espanya

Van passant els anys i les eleccions i el mapa polític dels resultats continua sent la millor manera d’explicar-li a un estranger, d’una manera que més gràfica és impossible, i amb dades objectives, que Catalunya és un altre país, amb la seva pròpia cultura política i el seu propi sistema de partits. És clarament visible aquesta ratlla al mapa, que coincideix amb les fronteres provincials, on queda clar on acaba Espanya i on comença Catalunya. Fins i tot en aquestes eleccions, que han tenyit el mapa de vermell socialista, el contrast amb el blau popular que regna des de l’Atlàntic fins al Mediterrani i del Cantàbric a l’estret de Gibraltar, passant per les dues Castelles, fa evident que aquí hi ha una diferència de prioritats electorals.

I si entrem al detall municipal, encara més. Un sol moviment de ratolí sobre el mapa permet comprovar que el contrast encara és més acusat. Posin el mapa dels resultats i demanin-li que només hi pinti els municipis on va guanyar el Partit Popular. El mapa d’Espanya s’acolorirà força, però el de Catalunya quedarà en blanc. Certament, el PP ha millorat resultats, però fins i tot en aquestes eleccions del 23 de juliol, que representaven una gran ocasió (Feijóo favorit, Ciutadans en liquidació i independentisme a la baixa), ha mostrat les seves limitacions a Catalunya.

Ni la Catalunya ni l’Espanya que ofereixen és atractiva, o bé crea un rebuig cultural, directament, entre l’electorat català. M’imagino algunes persones del PP estatal mirant-se aquests mapes al carrer Génova i reconeixent en privat que en cada elecció tenen un disgust a Catalunya. I me les imagino apagant la pantalla del mapa amb un sospir de resignació, perquè els passa el mateix que a l’escorpí de l’acudit. Que no ho poden evitar.