La màquina de detectar traïdors

Estupor i tremolors, com deia sant Agustí. L’independentisme contempla ara, amb un còctel d’emocions absolutament negatives, com ha perdut, del 2017 fins a aquest diumenge, més d’un milió de vots, i com ha deixat de sumar majoria al Parlament en benefici de l’espanyolisme. Veient les reaccions, molts pensaven que això no podia succeir. 

Però ha succeït. L’independentisme (llegiu els partits, però no tan sols els partits: també bona part de l’entorn, dels opinadors, de les xarxes socials) han volgut ventilar la frustració de l’octubre del 2017, i de tot el que va venir després, refugiant-se en relats segons els quals tot és culpa dels altres. Victimisme, que és l’altra cara de la prepotència, i necessitat de cercar culpables i bocs expiatoris a qui carregar el mort d’estar com s’estava.

I com s’estava? La reacció de l’Estat al referèndum va ser literalment brutal, en gran manera il·legítima i, en bastants casos, fins i tot il·legal. Era el preu que l’Estat estava disposat a pagar per protegir-se, com havia anunciat Rubalcaba. Hi havia persecució judicial, empresonats, exiliats. Però l’independentisme mantenia la majoria absoluta al Parlament, tenia la Generalitat i un suport social i institucional important. Tenia poder; limitat, però poder. No en va fer res, perquè estava (tot l’independentisme) massa capficat en la seva màquina d’identificar traïdors, botiflers, tebis, ingenus, venuts, caragirats, lliristes, criptoespanyolistes, traïdors que encara no ho eren però ja se’ls veia a venir i altres espècimens que suposadament havien fet impossible la independència. En l’única cosa que sovint han estat d’acord dos independentistes era que l’enemic no era a fora, sinó sempre al costat, o a dins. Tot seguit, els dos que coincidien en aquest diagnòstic s’acusaven l’un a l’altre d’alta traïció.

Quan un moviment que vol ser transformador, que proposa un canvi important de la realitat, es comporta així, l’únic que fa és mostrar una gran inseguretat. La conversa, la discussió, dins l’independentisme, es va tornar progressivament agra, i cada vegada menys interessant. De mica en mica, però ràpidament, l’independentisme ha passat de fer il·lusió a fer mandra.

Un dels errors més greus ha estat tancar-se a possibles interlocutors que podien no ser independentistes però que tampoc tenien per què ser contraris. Els primers de tots, els Comuns, a qui ara fins i tot Puigdemont invoca. Massa tard: des de l’independentisme no s’ha perdut ocasió d’insultar aquest espai i de titllar-los de ser la pitjor versió de l’espanyolisme, pitjor encara que Vox i tot. Aquest també era un discurs perdedor. Si es pretén canviar profundament la realitat, necessites que t’hi acompanyin tants com siguis capaç d’atreure a la teva causa. L’independentisme català hauria de començar per admetre errors com aquest i començar una nova etapa. Però no sembla que els trets vagin per aquí.