Març marçot

Sí, avui comença el mes que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot… És la dita que tothom sap o que potser sabia. Perquè ara ja tot és diferent. Les paraules i les dites es perden com es perden tantes altres coses. El que no es perd és la gresca i, per tant, el Carnaval continua ben viu. La gent es disfressa d’allò que no és o d’allò que voldria ser. Es fan rues i carrosses a imatge i semblança d’altres llocs i d’altres països. Sobretot s’imita el Carnaval de Rio de Janeiro i les seves traduccions nostrades, Sitges, Vilanova… Ara el meu poble, Sant Feliu de Guíxols, bull d’emoció i de nervis. Des de Nadal que la gent assaja coreografies i s’acaben de donar les últimes puntades als vestits. I qui diu puntades, diu pinzellades de cola, perquè, qui hi ha que encara cus? Les colles del Carnestoltes ja estan gairebé a punt. Hi ha qui fa vacances perquè ha de conduir una carrossa, hi ha qui en fa perquè ha de posar la música a la seva colla… Comença la gresca, la barrila, la disbauxa. Que hauria de durar poc, perquè el dimecres vinent comença la Santa Quaresma. És Dimecres de Cendra i els cristians aniran a la parròquia perquè els facin la ditada de cendra al front (pulvis eris et in pulverem reverteris, ets pols i pols et tornaràs) i començaran els quaranta dies de penitència que arribaran fins a Setmana Santa. El dijous d’abans d’aquest Dimecres de Cendra és o era Dijous Gras. Un s’havia d’aprofitar que encara es podia menjar porc, i a taula apareixien les truites de botifarra, la botifarra d’ou i les coques de greixons. Ara ja qui el celebra? I si algú ho fa és una mera celebració residual, cultural, tradicional, diguem-ne com vulguem, però sense cap sentit. Perquè si és que tot l’any mengem de tot el dia que volem! Sigui dijous o divendres.

La gresca serà impressionant. Les rues aniran d’un poble a l’altre, de Sant Feliu a Platja d’Aro, de Santa Cristina a Calonge... Música (és un dir) i un maldestre remenament de malucs. Ritmes forasters, salsa, samba, ves a saber què. Però el març marçot s’encarregarà imprevisible d’escampar pluja i vent, fred i desesperança. Seran uns dies enfollits. La gent s’ho passarà bé o ho farà veure, perquè és obligació passar-s’ho bé. Ara és l’època de l’hedonisme, i el plaer és la raó última de tot. Però un dia el Carnaval s’acaba. Bé, ara ja el Carnaval no s’acaba mai, dura tot l’any. Perquè quan s’acabi aquest Carnaval de la gresca pels carrers, del soroll insuportable, de les disfresses extravagants i l’alcohol desmesurat, començarà el carnaval de l’estiu, la rua lliscosa de cossos oliosos i festes majors, encara amb més soroll. Les multituds de gent pàl·lida quan arriben, se’n van socarrimades. Ompliran les platges fins a extrems impensables, tant, que aviat haurem de demanar cita prèvia per anar a banyar-nos. Aquest carnaval de l’estiu, del qual viuen la majoria de pobles de la costa, durarà mentre la calor i el sol ho permetin.

Josep Carner va escriure, cito de memòria, que l’alè de març ens omple el cor de dubtes i quimeres. Tots vivim, sigui març o no, entre dubtes i quimeres i mirem la manera de conviure-hi. Passen els dies, els mesos, els anys, i ens fem vells. I el món no deixa de sacsejar-nos amb les seves sorpreses. Torrentades o guerres, canvis climàtics o polítics. Aquesta és una altra rua. Amb la disfressa de la mort, i amb l’estrèpit de les bombes.

Dubtes i quimeres, deia Carner. És el nostre present. Dubtem de tot, no sabem què passarà, com canviarà el món. Nosaltres, la majoria de la gent, vivim plens de dubtes. Però, i les quimeres? Les quimeres són dels que manen, sobretot dels que poden decidir les guerres i fins i tot els canvis climàtics. Ara es diuen Trump i Putin, amb els seus col·laboradors, com ara Elon Musk i tots els oligarques russos. Tots ho sabem i no hi podem fer res.

A mi m’agrada el mes de març, ho confesso. Perquè és imprevisible, perquè hi fa vent. Perquè hi pot fer fred. Però sobretot perquè porta amagada la promesa del bon temps, de la primavera. I ja que he parlat de Carner, ell també veia en el març els indicis del bon temps. Penso en aquell poema petit que porta per títol precisament Indicis: “El sol escalfa una mica / ell que era un feble caliu. // Una volva s’extasia, / la primera cuca viu. // Gelada d’ahir regala / al grumoll que era captiu. // I en l’arbre sense cap fulla, / tot rebuig i cicatriu, // ratlles i nusos bateguen / amb forta fe de l’estiu”.

La fe de l’arbre en l’estiu és important. Sense fe, som ànimes mortes.