ProfessorEl curs escolar ja ha començat. Enguany –curs 2019-2020– s’ha incorporat un nou sistema de registre de jornada de treball per als docents dels centres escolars no universitaris, basat en el marcatge digital d’entrades i sortides. A partir d’ara, el primer que fan els professors abans de donar el bon dia és marcar, a través de l’ordinador o de l’app del telèfon mòbil personal, una ‘entrada’. Ara sí, bon dia!
Però què aporta al sistema educatiu el nou marcatge? Serveix per millorar i facilitar la gestió del centre? Serveix per reduir l’absentisme o l’incompliment d’horari? Servirà per reduir la precarietat laboral o garantir millor els drets dels treballadors? Per a què servirà realment?
L’actuació del marcatge d’horari, pensada en global i en abstracte, pot tenir una intenció virtuosa: controlar per defecte (retards i absentisme) o per excés (excessos de jornada i hores extres) l’horari i la jornada laboral dels docents. De fet, aquest és el sentit de la legislació europea quan afirma que el registre és necessari per garantir la seguretat i la salut dels treballadors. I aquesta és també la voluntat del legislador quan va modificar l’Estatut del Treballador –a través del Reial decret llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball– per establir com a obligatòria i sense excepcions la implementació del registre de la jornada de treball a tots els ens públics i privats.
Ara bé, cal dir també de manera clara que aquesta virtualitat es desdibuixa –i desvirtua– quan s’intenta implementar en els centres docents. I és que la mesura s’ha dissenyat des de l’òptica laboral, i especialment des del servei d’inspecció de treball i seguretat social per facilitar la seva pròpia tasca i no la dels docents o equips directius. Sembla com si ningú hagués repensat després la virtuosa mesura perquè tingués també efectes virtuosos en els centres educatius i en el tan maltractat imaginari col·lectiu sobre el docent.
El problema no és, per tant, de registre, sinó del sistema elegit –el marcatge d’entrada i sortida– per dur a terme aquest registre. Des de ‘sempre’ els centres d’ensenyament han duit a terme a través de múltiples mecanismes (formals i informals) un eficient sistema de control per defecte, en relació amb l’horari que cada professor a principi de curs accepta i signa, i en el qual només es marquen, s’informen i es justifiquen les absències, no les presències. I deu haver funcionat molt bé perquè el nivell d’absentisme a Educació és mínim, i el retard és pràcticament inexistent.
En aquest sentit, la nova llei, certament, hauria pogut ser més flexible. Però tanmateix pens que a la mateixa llei hi ha un marge d’interpretació suficient per actuar sense perdre de vista l’objectiu principal. La legislació obliga a articular un registre d’entrades i sortides, però no determina el sistema de registre. L’article 34.9 del nou Estatut dels Treballadors diu: “L’empresa ha de garantir el registre diari de jornada, que ha d’incloure l’horari concret d’inici i finalització de la jornada de treball de cada persona treballadora, sense perjudici de la flexibilitat horària que estableix aquest article”. També diu que l’organització d’aquest registre s’ha de consultar als treballadors i als seus representants.
La Conselleria d’Educació ha dit, per la seva banda, que la intenció del nou sistema de registre era facilitar la tasca dels equips directius, però la realitat no ha estat aquesta. El marcatge digital, especialment quan és en diferit, incrementa i burocratitza molt la tasca del director i el cap d’estudis, i no aporta cap informació addicional respecte de l’anterior sistema, que permet una ràpida detecció i resolució d’absències. Per altra banda, veim com la implementació d’aquest nou sistema no només no ha estat sol·licitada pels equips directius, sinó que, a més, aquests n’han demanat la retirada perquè no és efectiu.
Ara bé, més enllà de la manca d’efectivitat del marcatge em preocupa moltíssim més el seu defecte –simbòlic, si es vol, però no per açò menys important– de focalitzar l’atenció en un problema que no existeix –l’absentisme– i en el temps laboral presencial del docent i no en la qualitat del temps educatiu, que depèn d’altres coses, com la formació del professorat, la seva motivació, la seva estabilitat, l’elaboració de materials per atendre la diversitat, l’impuls de projectes educatius innovadors i l’estabilitat del marc normatiu. I és ben cert que una cosa no lleva l’altra, però la devalua, i molt. L’error del marcatge ja no és només una qüestió de poca efectivitat del nou sistema (per la qual cosa el més raonable seria suspendre’l i mantenir el sistema de registre per defecte vigent fins ara), sinó de poca oportunitat dins el context socioeducatiu en el qual vivim i on el docent necessita, reclama i espera, amb candeletes, el suport i el reconeixement explícit per poder exercir, activament i orgullosament, com a professional de l’ensenyament.