La mare dels nens

En un comunicat, l’editorial Anagrama, llegim al nostre diari, “defensa el seu dret a publicar el llibre El odio, en el qual José Bretón confessa l'assassinat dels seus dos fills”. Ho fa després que la mare dels nens aconseguís aturar la difusió de llibre. "Reafirmem el nostre compromís amb la responsabilitat editorial i la llibertat d'expressió, sabent que ambdues han de conviure; i en aquest sentit, entenem que la literatura pot i ha d'abordar aquests temes sense deixar de costat la complexitat que representen", han escrit.

Venim d’A sang freda, que va ser el primer relat modern sobre aquesta “complexitat”. I venim, també, de L’adversari, escrit, i no és menor, el detall, abans de les xarxes socials. Moltes coses han canviat, en el periodisme literari, amb la televisió i les xarxes. Kapuscinsky deia que “havies de ser el primer a arribar i l’últim a marxar”. Aquesta frase és una frase d’abans, perquè ara, ara justament, sempre hi ha algú que haurà arribat molt, molt abans i que no marxarà mai. Per exemple, a la casa d’un famós que agonitza o que està patint una desgràcia.

No som els mateixos nosaltres –els consumidors– ni ells –els assassins–. Ens inunda, avui, això que en diuen true crime, i que sempre acaba despersonalitzant i frivolitzant sense voler les víctimes, per la llei del pèndol que estereotipa i enalteix sense voler els botxins. Rosa Peral, com a personatge, fa que l’home que ella ha matat no sigui real del tot, sinó un complement directe sense vida anterior, ni una família, trista.

Esclar que la “literatura” té tot el dret a ocupar-se de qualsevol assumpte, fins i tot d’aquest. Però aquesta mare encara té més dret a no voler que ningú s’enriqueixi amb la mort dels seus nens, que cap periodista de successos en digui el nom, amb aquell to proper que fan per dotar-los, justament, de personalitat i fer més pena. I tant que en té el dret.