Ser mare amb un sentiment de culpa permanent
El meu fill gran va tot sol a entrenar des que té vuit anys. Quan em va dir que volia jugar a futbol, li vaig explicar que no hi havia cap adult que pogués acompanyar-lo –treballam a Palma i vivim a Alaró– i que s’havia de preparar la motxilla, anar al poliesportiu i recollir les coses en tornar a ca nostra. “Confiam en tu”, vaig afegir sense pietat, per mirar de posar-li damunt de les espatles tot (sí, tot) el pes de la responsabilitat. Des de llavors –ara té 15 anys–, ha funcionat com un rellotge suís i puc assegurar que mai no ha traït la confiança que he dipositat en ell, una confiança que creix dia a dia.
El problema és que aquesta serietat vital per part del meu fill em fa sentir encara més culpable per ser una mare absent.Al matí veig els meus descendents uns cinc minuts i els vespres que arrib més prest són quasi les deu i tenc el temps just de seure al llit, demanar com ha anat el dia i desitjar-los bona nit.
Quan eren petits, els caps de setmana passàvem bones estones plegats, però ara que són adolescents tenen una agenda social ben intensa –cosa saludable– i això em fa sentir encara més culpable, perquè em permet gaudir d’una de les coses que més m’agraden del món: estar sola. Així que el sentiment de culpa no ha fet més que créixer amb els anys. No és cap sensació asfixiant ni paralitzant, sinó que és com portar uns quilos de més a l’esquena. Perquè quan em criden de l’institut per dir-me que algun dels dos està malalt, la major part de les vegades he de fer una telefonada d’auxili a un padrí perquè se’n faci càrrec i els acompanyi a casa. Perquè l’arròs a la cubana és potser el plat més sofisticat que he cuinat en anys i quan el pos a taula els meus cadells em feliciten com si hagués fet alguna elaboració digna d’una estrella Michelin.
Si aconseguim sopar junts i es barallen, intent fugir dissimuladament fins que em renyen i em fan tornar a taula sota l’ordre “Queda’t a xerrar!”. I de vegades som tan pallassa que la meva filla de 13 anys em mira fent moviments condescendents amb el cap i després conta a les amigues les beneitures que he fet –tendeix a l’exageració per donar vivacitat al relat dels fets.
Ara bé, el sentiment de culpa també m’ha ajudat moltes vegades. Perquè, per una estona que els veus, no tens ganes de semblar una malsofrida –encara que ho siguis i estiguis cansada– i intentes entendre els problemes que van sorgint en aquest camí al·lucinant que és la seva vida. Parlant amb ells, el que et passa és que al·lucines perquè puguis estimar tant aquestes persones tan collonudes i et demanes si realment tu has tingut res a veure en la forja dels seus caràcters. Quan et volen fer alguna confidència, respires tranquil·la, perquè potser ells també saben que la distància física no té per què traduir-se en allunyament emocional. I només esperes que la vida et permeti contemplar quins seran els següents capítols d’aquesta aventura. Encara que sigui amb sentiment de culpa.
