Maria Antònia Oliver, dona, literatura, llengua i país

Rere la fragilitat que li donava la pèssima salut amb què havia de conviure, rere aquesta manera seva de ser amable, dolça, propera, Maria Antònia Oliver tenia uns principis que li atorgaven una extraordinària fermesa. Ho vaig entendre un matí de la primavera del 2016 quan la manacorina tot just havia rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de mans del mateix Jordi Cuixart, que aquest dijous s’acomiadava de l’escriptora i l’amiga. Ens vàrem asseure mirant el corral preciós de la seva casa de Biniali. I xerrant xerrant per a una entrevista –les entrevistes sempre les fan els entrevistats–, Maria Antònia Oliver va anar portant a la conversa els eixos que han mogut la seva vida: dona, literatura, llengua i país.

Com a dona, feminista. “Jo m’he passat més de mitja vida intentant convèncer dones perquè es fessin feministes. Si no ets feminista, hi haurà milers d’homes disposats a trepitjar-te”. No estava lluny l’afirmació de la que feia Joan Fuster quan advertia que “tota política que no facem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Si va poder arribar a saber-ho, Maria Antònia Oliver segur que va aplaudir la celebració, aquest 2022, de l’any Joan Fuster, en una acció conjunta extraordinària de la Generalitat valenciana, la catalana i el Govern balear. Aquell dia d’abril, una estona manifestava la seva preocupació pel control dels mòbils i de la vida de les dones joves per part dels homes joves i perquè “elles ho consenten”, i una altra estona confessava fins a quin punt l’omplia d’il·lusió cada gest que parlava de Països Catalans. “Jo sempre dic que som mallorquina i, com a mallorquina, som catalana. Estic il·lusionada, perquè pens que encara veuré la independència de Catalunya”. Era el 2016, el que va seguir ja se sap. I Maria Antònia Oliver va estar present en tots els pronunciaments que hi va haver de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que ella havia contribuït a fundar i de la qual era la presidenta d’honor. 

Perquè no tenia cap dubte de la identitat cultural i del que volia per al país, tampoc en va tenir amb la llengua. Va treballar pel català i per la normalitat de la literatura catalana. Ho va poder fer escrivint i traduint, d’això en presumia aquell matí mentre recorríem l’espai on taula davant taula, havien treballat ella i la seva parella, Jaume Fuster. No se n’amagava: “La mort d’en Jaume em va deixar sense paraules”, deia. Ella que fins aleshores havia estat segura que els escriptors no es jubilen. “Potser per protegir-me em vaig dir que també tenim dret a jubilar-nos. Jo feia anys que havia decidit jubilar-me. Ho vaig fer perquè no em sortien les paraules, cosa que em turmentava. Mai no he estat d’escriure per a mi, jo escric per als altres. Així que vaig pensar que em jubilava i que no volia pensar-hi pus, però hi pensava”. Tan sincera. I tan coherent, que per la literatura, la llengua i el país, fa poc va fer donació a l’Obra Cultural Balear de la seva preciosa casa de Biniali perquè pugui ser residència d’escriptors. Les cases són precioses si les persones que les habiten ho són.