Maria Antònia Oliver, l’article pendent
“Adeu, Maria Antònia! L'Ofèlia Dracs i jo no t'oblidarem!”. Amb aquest tuit, breu i commovedor, s'acomiadava de Maria Antònia Oliver un altre gran escriptor i amic seu, Joaquim Carbó. Tots dos varen formar part, efectivament, del col·lectiu Ofèlia Dracs, que va agrupar un seguit d'escriptors de l'anomenada generació literària dels setanta, amb el propòsit de fer llibres de relats (cada autor hi aportava una història breu) dedicats als diversos gèneres literaris, cosa que van fer durant tota la dècada dels vuitanta i primeries dels noranta. Allà hi van ser, certament, gent com el mateix Joaquim Carbó, Jaume Cabré, Joan Rendé, Margarida Aritzeta, Isidre Grau o Quim Soler (protagonista d'un dels llibres més celebrats de l'any 2021: La verda és porta. Vida i opinions de Quim Soler, de Joan Todó). I per descomptat, Maria Antònia Oliver i qui va ser el seu marit, Jaume Fuster, que va morir prematurament ja fa quasi vint-i-quatre anys. A Ofèlia Dracs devem volums que es van convertir en referència, com Deu pometes té el pomer (el primer i més celebrat, dedicat a la literatura eròtica), Lovecraft, Lovecraft (que s'encomanava a un dels mestres del terror per practicar-lo) o Negra i consentida, que proposava, ja es veu, relats de gènere negre.
Els Ofèlia van treballar els gèneres perquè estaven convençuts que eren útils per aconseguir públic lector, que era exactament el que li faltava a la literatura en català, després de quatre dècades d'estar arraconada i perseguida per la dictadura assassina i culturicida del criminal Franco. De tot això, i del gust mateix per contar històries, varen néixer les novel·les de Maria Antònia Oliver dedicades a la detectiu Lònia Guiu: Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l'ànec, que van ser la primera cosa que molts vam llegir de Maria Antònia Oliver: molts de la meva edat, com a lectura de l'assignatura de literatura catalana d'aquell ensenyament secundari que en dèiem BUP. A banda de retre homenatge a Arthur Conan Doyle i el seu Sherlock Holmes, el títol Estudi en lila (i el fet que la protagonista, Lònia Guiu, fos una dona) ja deixaven ben clar el posicionament fermament feminista de la literatura de Maria Antònia Oliver.
Un posicionament en què aprofundeix a tota la seva distingida obra, que li va valer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes fa cinc anys, o el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Qualsevol que conegués Maria Antònia Oliver recordarà una dona tan afable com brava, tan acollidora com clara en la seva actitud i la seva ideologia. Era d'esquerres, era molt d'esquerres, creia en la transformació social i en la possibilitat de construir un país (uns Països Catalans) més just, més lliure i menys brut (en tots els sentits), i creia en la literatura com a eina per assolir aquests objectius. Qui no tengués ocasió de tractar-la en persona, trobarà aquestes idees convertides en literatura a novel·les com Joana E., Amor de cans o Tallats de lluna, per esmentar alguns dels seus títols més importants.
Contra el que es va haver de sentir a dir moltes vegades, no anava desencaminada, ni errada de comptes. Maria Antònia Oliver i la seva generació van haver de remuntar uns corrents tan terriblement adversos que qualsevol queixa dels escriptors actuals sembla un ploricó d'infant aviciat. Van fer el que s'havien proposat: gràcies a ells, molts hem pogut llegir en català, i també escriure-hi. Sense els camins que van obrir ella i els seus companys, picant pedres ben difícils, sens dubte les coses haurien estat diferents: molt pitjors. Tenia pendent un article per agrair a Maria Antònia Oliver la importància de les seves novel·les i de la seva tasca, i ara m'he de conformar pensant que l'agraïment, i l'admiració, no arriben mai tard del tot.