Negueruela i l’art de saber donar joc

Habemus llei turística, o millor dit, un dels pocs decrets llei justificats d’aquesta legislatura. Si es pretenia ficar mà en les places turístiques, no es podia fer d’altra manera. Anunciar que es congelaria el creixement sense una moratòria automàtica hauria creat una coa inacabable de gent que hauria anat a comprar places pel que pogués ser. De l’experiència, se n’aprèn. 

Ara, la pregunta és: això justifica les maneres en què s’ha anat publicitant aquesta llei? De vegades no casen d’allò més bé la bona feina negociadora amb l’escenificació pública, quan aquesta és excessiva i plena de fum. Aquest divendres es veia un conseller de Turisme pletòric, conscient que havia tornat a aconseguir un cop d’efecte, i aquest amb consistència, perquè anava a desmuntar la principal crítica que havia rebut. Ningú li pot dir ja que és una llei flonja i, de retruc, descol·loca els sectors més proteccionistes que l’acusaven d’estar venut al sector turístic. Només li han tossit els del lloguer vacacional i quan ja s’ho han trobat tot fet.

Iago Negueruela ha duit tota la negociació al límit, sense mostrar totes les cartes a aquells amb els quals s’asseia a la taula, però fent-los partícips dels seus temes. Dona el protagonisme just als altres sense que perdin de vista que ell és el mestre de cerimònies. De fet, qui no veu la marca de MÉS en el tema de les places? No és casual: sabia que, sense obrir la porta a un decreixement, no tendria la foto amb els seus socis i hi havia una redacció semblant dins el calaix des de l’època de Biel Barceló. I de passada, reforçava la figura de Lluís Apesteguia, que afrontava el primer torcebraç com a líder dels ecosobiranistes. De moment, tots contents. Falta el darrer combat, la tramitació parlamentària. Hi haurà més sorpreses? Com intentarà aconseguir el suport del centredreta?