Mentre escric aquestes línies, la casa es va omplint de cultura catalana. Sonen, l’una rere l’altra, les cançons del disc que aquest Nadal han tret, com una gran oda a l’amistat, Maria del Mar Bonet i Borja Penalba. De sobte sent Verdaguer esquitxat pels càntics de Ramon Llull. Després ve Vicent Andrés Estellés, maridat amb una cançó de bressol mallorquina. Hi és Joan Ramon Bonet en un cant a l’amor perdut, del temps dels Setze Jutges. També hi són els poetes Ben Clark -eivissenc-, Marc Granell -valencià- i els catalans Pere Quart i Joana Raspall, aquesta amb el seu ‘Podries’, versos que cal recordar cada pic que es nega l’acollida als que fugen de la fam i de la guerra que els mata als seus països. De sobte, és Ovidi Montllor qui és cantat en el seu ‘Homenatge a Teresa’, acció de memòria històrica. O, entre d’altres, hi és el ‘Què volen aquesta gent?’, que hi ha de ser present, com escriu Maria del Mar Bonet en el llibret que acompanya el disc, “per denunciar l’empresonament i l’exili d’unes persones que només han comès el delicte de pensar diferent i voler un país lliure”. I pertot, és clar, les veus de Bonet i de Penalba, Mallorca i València, les lletres d’ambdós, les seves guitarres i les percussions d’Antonio Sánchez.
El disc és molt més que un homenatge a l’amistat i a la relació entre generacions i territoris de cultura catalana. Ple de coses significatives, Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba (editat per Produccions Blau) és un treball no només carregat de música i lletres, sinó carregat de valors. El valor de la fidelitat de la cantautora per un espai, el Teatre Micalet de València, on durant set concerts es va enregistrar el disc en directe, però també la fidelitat del Micalet amb la mallorquina. El valor de la complicitat intergeneracional entre Bonet i Penalba -“dos focus [de llum] potentíssims”, segons afirma Sebastià Alzamora al text que ha fet per al disc-, que s’enriqueixen l’un a l’altra des que es varen conèixer fa poc més de set anys. El valor de refrescar cançons icòniques de la nostra cultura, de saber posar versos en el moment i el lloc que toca fer-ho. El valor de la denúncia de les injustícies i de la solidaritat amb els que les pateixen. El valor del directe -hi insistesc, set concerts amb l’aforament ple- en temps de pandèmia. I, sobretot, el valor de la feina ben feta, amb els colors de la veu de Maria del Mar Bonet i la força -a vegades dolça, a vegades trencada-de la de Borja Penalba.
Era aquest estiu passat quan es treballaven les peces d’aquest disc en assajos sense gaire treva al migjorn de Mallorca. I de l’illa de la cantautora tot aquest treball previ se’n va anar cap a la ciutat del de València, en un pont natural que va de banda a banda d’aquesta part de la Mediterrània, units en la llengua, en la cultura. Germans i diferents com tots els germans.
A aquestes altures, mentre encara sona una de les darreres cançons, no cal dir que el disc és magnífic i que, per això, l’hem d’agrair als seus autors i a tots aquells dels quals se n’han recollit fruitoses llavors.