Mario Vargas Llosa i prou


Mario Vargas Llosa, que com a home va voler ser president del Perú, menystenia, displicent, les llengües no imperials i precolombines i va ser bel·ligerant amb tota reivindicació indígena, incloent-hi la catalana. Però com a escriptor va fer La fiesta del Chivo.
La fiesta del Chivo és una obra mestra tan admirable que m’obliga a no poder, ni volent, separar l’obra de l’autor. M’agradaria poder ignorar aquest llibre, fer-li un boicot personal. Però em resulta del tot impossible. Hi ha obres que ens commouen per la gosadia del plantejament, d’altres per l’estil, tan nou o tan sintètic o tan curull. Però aquesta d’ell és tota una altra cosa. És l’obra d’un superdotat, ningú la podria imitar. Ni ell mateix, amb altres projectes similars (novel·lar un fet històric amb tot de personatges reals i alguns d’inventats) ha pogut arribar-se a ell mateix.
Amb en Ferran Torrent n’hem parlat durant molta estona, d’aquesta obra. Una obra que canvia la teva percepció moral. "I jo, què podria fer?", et preguntes al llegir-la. Perquè llegint ets allà, allà mateix, en aquella habitació on la pobra Urania Cabral, l’adolescent (personatge de ficció), és entregada pel seu pare, com a ofrena, al dictador Leónidas Trujillo (personatge real). Ets també a la sala de tortures, al final del llibre, i passaran dies i dies en què en recordaràs moments i frases, i no els podràs oblidar mai més.
M’és igual qui era Vargas Llosa, perquè m’agradaria molt que aquest llibre o d’altres seus no m’agradessin. Com La tía Julia y el escribidor o La guerra del fin del mundo, tan ben fet que llegint et comences a morir de set, de set, i has de beure aigua, perquè et crema la gola. No sé com es fa per separar l’obra de l’autor, quan l’autor ha fet coses en vida que et deceben, si l’obra et sembla admirable. Tant, que voldries que tothom la llegís, només per poder-ne parlar una estona. Jo no he llegit res igual.