El martell

Amb l’arribada d’internet es va parlar d’una democratització del coneixement. Això havia de possibilitar que moltes persones poguessin accedir a la informació lliure, al saber i a tot allò que els estava suposadament vedat i era inabastable. Ja hi havia biblioteques públiques plenes d’enciclopèdies, assaigs, diaris i revistes, però internet, que no és gratuït ni ho serà mai, semblava que havia de posar tot això en safata, a l’abast de les masses. 

Hi va haver un optimisme utòpic d’internet, a principi dels anys 90, sobretot; semblava que arribaven els reis màgics en forma de mòdem, pantalla i cable telefònic, i que tothom trobaria una feina més adequada, una parella més adient, fins i tot que podria estudiar des de casa, o treballar-hi més còmodament gràcies a les comunicacions instantànies. 

Passats trenta anys, el balanç no és tan positiu, per bé que seria injust dir que les coses s’han enterbolit en una nova edat obscura. Cercar feina sí que es fa per internet, però només certa mena de feines —poc remunerades—; el treball no s’ha pogut deslocalitzar tant com es pretenia; internet té més de centre comercial que de lloc del coneixement, per bé que hi ha eines utilíssimes. Tot allò relacionat amb les pantalles té més de distracció i oci —ara per ara— que de material vertaderament emancipador. 

I, a sobre de tot això, hi ha qui ha aprofitat el magma infinit d’informació que hi circula per passar-se de llest. No només els alumnes de Batxillerat per copiar-se els treballs i els comentaris de llibres mai llegits, sinó també certa mena d’acadèmics i d’intel·lectuals de cafeteria, que han anat a pescar-hi les idees dels altres per fer-se l’interessant i semblar que tenen grans pensades o dominen centenars de referències. Tot un director d’un diari important de Barcelona treia cites de clàssics d’internet a l’hora d’enllestir els seus articles. Que el tema del dia era la pluja? Doncs posava a Google: cites sobre la pluja, i farcia el seu articlet insuls del que sobre tal cosa havien dit, suposadament, Ovidi o Nelson Mandela. Era (juraria que continua fent-ho) vergonyós.

Internet és més un far west, un territori salvatge, que no la capsa plena de tresors que se’ns va prometre. Hi abunda la informació falsa, i ara també el segrest de dades i perfils: els delinqüents que et roben la identitat, o saquegen bases de dades —també universitàries— i no les retornen més que a canvi de grans quantitat de diners. També ha canviat la nostra manera de ser-hi; ja no hi ha tant de 'navegar' entre centenars de webs, sinó la focalització en les xarxes socials, les quals són les que fan la distribució i l’administració de l’atenció, sobretot informativa. Els més crítics parlen d’un “capitalisme de la vigilància”; l’obtenció de bilions de dades dels usuaris i la seva conversió en mercaderia que ara mateix ja és el bé més preuat del tot el sistema econòmic (més que l’or o el petroli). Com totes les eines que hem inventat els humans, serveix com un martell: pots fer bona feina, però també pots cometre-hi crims o desgraciar-te els dits.    

Melcior Comes és escriptor