Mascotes

Supòs que el meu problema amb les grans ideologies és el mateix que amb les religions: massa simples, massa monolítiques, massa estretes. En resum: massa fàcil com per explicar un món que, em sembla, tendeix perpètuament al caos i a l’absurd. 'Entropia' és una paraula massa acotada, massa neta, per parlar de la cosa humana, que més bé diria que vessa i mai saps ni com ni quan ni amb què t’esquitxarà. 

Per això cada cop que algú em demana com definiria la meva ideologia em qued un poc astorat i no sé molt bé què respondre. Diré més: no sé si fiar-me molt d’algú capaç de contestar amb una sola paraula aquesta pregunta. 

Si hagués de dir alguna cosa al respecte, explicaria que sempre m’ha obsessionat la lletra de Pets de Porno for Pyros, la banda que varen formar Perry Farrell i Stephen Perkins després de la separació de Jane’s Addiction, un dels meus grups de la vida. A la cançó, Farrell dibuixa un món amb poques raons per a l’esperança. Tothom està ben cardat. L’única opció, diu, seria que vengués una raça superior i es fes càrrec del planeta. “Potser els marcians podrien fer-ho millor que nosaltres”, canta, just abans d’una tornada que em representa: “Serem unes grans mascotes”. 

Ho subscric al 200%. 

Perquè sobre el paper i en fred, els axiomes centrals dels quals parteixen les ideologies sempre m’han semblat bastant raonables. L’oferta i la demanda, la propietat pública dels mitjans de producció, la llibertat per perseguir el teu bé propi, l’esbucament de les classes socials, el progrés material individual i col·lectiu i així un llarg etcètera, tot em sembla preciós, molt pulcre i tal. Però un cop posat en pràctica tot topa amb el mateix problema metodològic: l’encarregat de dur-ho a terme serà un humà o grup d’humans i el que cal gestionar és un humà o un grup d’humans i això assegura goteres, fugues, fissures, pèrdues, gripades i desajustos inesperats de tota mena. Com a humans, som tots un error del sistema amb potes. I és per això que tots aquells axiomes tan ben plantats, com més simples i aparentment perfectes, menys confiança em desperten. Perquè tendeixen a excloure elements com l’avarícia, la incompetència, la por, els prejudicis, l’egoisme, el fanatisme, l’amor, l’ambició, el desig, la peresa, l’orgull, la vanitat, la satisfacció, la insatisfacció, l’avorriment, la desídia, la inseguretat i moltes de les altres coses que per bé o per mal ens fan el que som, personetes atrapades en un remolí d’emocions que no sabem sovint molt bé com resoldre i que desemboquen que, en general, puguis esperar de nosaltres gairebé qualsevol cosa, des del gest més formidable al més menyspreable. I ja em pots explicar el que vulguis però no conec cap sistema d’organització social perfecte, només alguns menys imperfectes o on la imperfecció de les peces que l’integren (nosaltres) queda un poc més difuminada. 

Així que supòs que la resposta a la pregunta de quina és la meva ideologia és que som pessimista. És més, un mal pessimista, perquè pens que les coses aniran inesperadament bé, que no estaran tan malament com seria lògic preveure, que ens salvarem en el darrer moment d’un fracàs estrepitós, que alguna cosa gratarem, que “està tot molt malament però millorarà”, que si ens rendim ara mai sabrem com serà la nostra derrota i que tard o d’hora algú la cagarà però que tanmateix alguna cosa haurem de fer mentre esperam la fi del món o l’arribada d’una raça extraterrestre superior, de marcians o d’on sigui, que vengui aquí a posar ordre i es faci càrrec d’un planeta que ens ve gran, que està claríssim que no tenim ni idea de com gestionar; uns éssers que ens diguin què hem de fer i com fer-ho i així potser deixam de cagar-la tant. 

Serem grans mascotes. Això sí que ho tenc ben clar.