La Masia i la frase de Cruyff

Quan dissabte vaig escriure aquí que “la victòria és ben possible al Bernabeu”, admeto que no estava pensat en un 0-4 ni en el bany de joc al qual vam tenir la felicitat d’assistir. Honor i glòria a l’actual generació vestida de blaugrana, que a partir d’aquesta data ha quedat emparentada per sempre amb el 0-5 de Cruyff i Sotil, el 0-3 de Ronaldinho i Rijkaard, el 2-6 de Messi i companyia amb Guardiola d’entrenador, el 0-4 de Suárez i Neymar l’any del triplet amb Luis Enrique, o el més recent 0-4 amb Xavi a la banqueta. 

El 0-4 té importants efectes pràctics, com ara els sis punts de distància a la classificació (que són set si comptem el probable goal average), però l’impacte és molt més profund. El Barça ha ensenyat a tot el món que el Madrid era un rei que anava tan despullat que no sabia ni com atacar una defensa avançada. En una nit, tota la supèrbia de la llotja del Bernabéu s’ha transformat en ràbia de Chiringuito i en dubtes sobre el model galàctic de fer les coses. Ja els molestava que Lamine Yamal li guanyés l'Eurocopa a Mbappé i a Bélingan (que gran que ets, Albert Martín), però dissimulaven perquè se’n beneficiava Espanya. Ahir, no, ahir l’insultaven amb crits racistes davant la passivitat de l’àrbitre. 

La qual cosa ens porta al moll de l’os, és a dir, a Johan Cruyff. Seva és la frase “cada desavantatge té el seu avantatge”. El gran desavantatge del Barça és que està endeutadíssim i, com que no pot fitxar, ha hagut de pujar nanos de La Masia, i com que al Barça La Masia fa dècades que no s’improvisa, li ha sortit bé fer de la necessitat virtut. Però s’hi haurà de continuar creient si volem que la personalitat del Barça continuï sent única entre els grans del món.