Massa dolor per a una sentència

Dominique Pelicot, l’home que va drogar i violar i convidar altres homes que violessin la seva dona, Gisèle Pelicot, ha estat declarat culpable de violació agreujada i condemnat a 20 anys de presó. El tribunal també ha considerat culpables de violació els altres 50 acusats.

Volem que la justícia sigui justa, però quina sentència trobaríem justa? No hi ha cap càstig que pugui compensar el mal ocasionat, un mal tan descomunal que ens deixa sense paraules per descriure’l i sense capacitat per assumir-lo. Aquest cas no pot ser just ni en la sentència. Com a societat tenim les eines que tenim, imperfectes com nosaltres mateixos, però què fem quan ens sobrepassa l’excés de violència, el nombre de violadors, la història familiar, els marits botxins, el terrorisme masclista? Quina justícia podem esperar cada vegada que sentim una història de terror? No esperem el càstig per als culpables perquè el càstig no ens compensarà. Esperem el reconeixement per a la víctima. Perquè aquesta és la novetat. Que ella ja no se senti culpable. I que l’acompanyem. D’ells ja no en podem esperar res. Al judici algun encara es va atrevir a dir de si mateix: “no soc un violador”. Perquè realment no se’n sent. Perquè en el seu món i en el de tants altres, el consentiment que va donar el marit era vàlid. A ella no calia preguntar-li res. Tenien un cos per fer-ne el que volguessin. Sense haver de forçar ningú. Pactant amb un marit conscient. Sense veure-hi una dona inconscient. Perquè a la dona ningú no se la mirava. Només se la follaven. Perquè la dona és un cos.

Volem que quan els éssers humans deixen de ser humans, siguin monstres.

Però cap d’ells no és un monstre. Cap d’ells és un ésser inventat. És el teu pare, el teu tiet, el teu germà, el teu amic. I fins i tot després de saber la veritat els has excusat perquè no et pots imaginar que algú que estimes sigui un violador. Els has excusat perquè ells no ho sabien. Perquè tota la culpa és del marit. Però què és el que no sabien? Que estaven penetrant el cos d’una dona inconscient? Que estaven acceptant una invitació macabra? No pots acceptar que el teu pare, el teu tiet, el teu germà, el teu amic sigui un violador. Jo tampoc. Ni Gisèle Pelicot. Ni els seus fills. Però tots aquests violadors no estan malalts. Aquests homes han actuat en una societat perversament masclista on durant segles han mantingut la impunitat. Encara la mantenen, tampoc no ens enganyem. Malgrat l’esforç que ha fet Gisèle Pelicot. Perquè ella serà un referent per a nosaltres, però no per a ells. És la seva imatge la que ens quedarà al cap. No la dels homes. Però hem de recordar les cares dels violadors. Per recordar que no són monstres i que estan entre nosaltres.

Volem que la justícia sigui exemplar, però els delictes es repeteixen.

La vergonya canvia de bàndol, a estones. Només a l’estat espanyol durant aquest any s’han denunciat 14 violacions al dia. És a dir, una cada dues hores. Al món, cada deu minuts un home assassina una dona. Ara hi ha homes que exigeixen a les dones que denunciïn a la policia i als jutjats. Com si fos tan senzill. Com si funcionessin tots els mecanismes de protecció. Quantes vegades més sentirem homes dir que “avui en dia ja no es pot fer ni dir res” en lloc de reflexionar sobre la violència?

Gisèle Pelicot va dir en aquest judici històric: “la cicatriu no es tancarà mai”. La violència contra les dones continua viva, oberta, sagnant. La sentència no ha tancat res. Només espero que ella, enmig d’aquest infern, trobi un tros bonic de món on poder estar en pau.