Massa lluny
Després del 8 de març, amb tot l’enrenou de les manifestacions a favor de la causa de les dones –abans en deien 'El dia de la dona treballadora'–, sempre, des de sectors conservadors, repeteixen la mateixa consueta. Ens diuen que hi hauria d’haver un 'dia de l’home', o que, ara també segons les enquestes que recullen l’opinió de bona part del públic, també s’ha anat 'massa lluny' amb això del feminisme, com si la demanda d’igualtat s’hagués fet desaforada.
I certs mitjans de comunicació, i responsables de perfils conservadors a les xarxes, surten amb micròfons al carrer a buscar noies sobretot joves per fer preguntes amb contingut polític, només per detectar els forats en els seus raonaments, o ridiculitzar-les quan no saben citar cap llei discriminatòria o quan se’ls demana en quines situacions s’han vist marginades. Fins i tot els vells pensadors d’esquerres –Savater, Finkielkraut– venen a dir que el feminisme s’està passant de frenada, i que les reivindicacions, que tenien el seu sentit fa trenta o quaranta anys ara mateix són improcedents; ja s’hauria aconseguit la igualtat legal i efectiva, i seguir gemegant o demanant igualtat és contraproduent, estúpid o directament manipulador. El feminisme o bé té mala premsa –des de la dreta–, o des de l’esquerra se l’explica com un plegat de reivindicacions de sentit comú, tan òbvies que sembla que ningú sensat hi pugui estar en contra. Qui pot encara voler que a les dones se'ls pagui menys per fer la mateixa feina? Qui no admet que s’haurien de distribuir més equitativament les càrregues domèstiques? Qui pot negar que falten dones en els llocs de vertader poder polític i econòmic i cultural?
Al mateix temps, sembla que es vulgui ridiculitzar un personatge tan poc políticament rellevant com Rafel Nadal per haver-se mostrat ambivalent respecte d'aquest tema, quan és obvi que és el primer a admetre que a una tennista que genera més ingressos que ell ha de ser més remunerada, com ho són les top model respecte dels seus equivalents masculins. Qui discutirà mai que una escriptora que ven llibres ha d’ingressar més que un escriptor que no ho aconsegueix, al marge de la qualitat literària —sempre intangible— de cadascú?
Tanmateix, quan una dona aconsegueix rebre més diners que un home per fer el mateix sempre és perquè de fons reforça els estereotips de gènere. El mercat no és cec a aquestes coses, perquè és part d’una cultura. Tothom hauria de saber que els enemics no són els homes, sinó una cultura de la supremacia i de la imposició masclista, allò que, a falta d’un nom millor, s’anomena heteropatriarcat, i abans se’n deia simplement sexisme. I aquest està present en tothom, també en les dones que d’una manera o de l’altra neguen la legitimitat al feminisme, al marge de les discussions pendents entorn de temes molt espinosos, com el treball sexual o els ventres de lloguer. Tota una generació de joves, dones, s’han criat en condicions d’igualtat, però alhora poc conscienciades del que passa a les dones a altres classes socials –les dones del camp, les treballadores de l’hostaleria–, o de quin és el tractament judicial de certes violències.
