Tot molt massa

Va aparèixer a consulta amb l’objectiu de treballar-se emocionalment; no es trobava gaire bé de salut i la seva psiconeuroimmunòloga (a partir d’ara PNI, interessant disciplina que recomano, com a mínim, cercar a Google) li havia advertit que patia estrès. Em va sorprendre que, a més d’acudir a teràpia, cuinava de manera conscient (sense gluten ni làctics ni sucres), estudiava a tothora, comprava ecològic i feia esport. 

A més, llegia compulsivament sobre nutrició i hàbits de salut i no s’adormia fins a aprendre’s la lliçó. Calculava greixos, proteïnes, vitamines ingerides i després sortia a córrer sense fi. Corria i corria i corria, i llegia i menjava i corria. I corria més i molt i tot.

Però, malgrat la seva lluita per estar sa, patia tiroides, problemes intestinals i autoimmunes i una llista d’alteracions que li dificultaven fer res més que continuar-se  ocupant del seu estat físic. I com més símptomes tenia, més bé intentava seguir les indicacions que rebia per la PNI. Em va contactar i vam canviar d’estratègia: limitar l’exercici. Podia sortir a córrer, però sense esforçar-se tant, perquè l’activitat física s’havia tornat una obsessió i, precisament això, li impedia millorar el seu estat físic i mental. 

I és que quan tot és tan molt sa, ordenat, adequat, contingut o el que sigui que és però ho és molt, sovint és tot molt massa. Fer-ho tot molt bé per guanyar-se el paradís pot ser un infern.

Vaig sortir a córrer un dissabte al matí i me’l vaig trobar arran de mar. Un altre dimarts ens vam tornar a trobar, i un dilluns i un dijous. I l’endemà també. Finalment ens vam creuar les mirades asseguts a la consulta. 

— És que saps què em passa? Que necessit córrer. No em basten dos dies –em va dir.  

— Necessites?

— M’ajuda a estar tranquil.

— Ho entenc. Alliberes adrenalina, endorfines, serotonina... 

— Exacte! –no ho va dir perquè sí, segurament ho havia estudiat i s’ho sabia millor que jo.

— A vegades optam per un flotador per salvar-nos i el que feim és precisament el contrari, ofegar-nos sense ser-ne conscients.

— Com?

— Que per ventura no t’has de tranquil·litzar. I si fa mal, notar-ho sense anestèsia.

Em va mirar dubtós. La PNI feia setmanes que insistia que havia de tranquil·litzar-se perquè tenia el cortisol elevat, i ara la seva psicòloga li plantejava neguitejar-se. Ell, que era un tipus aplicat que sempre seguia les normes, es va curtcircuitar. 

— Jo flip. Idò què se suposa que he de fer, morir d’estrès?

— No. Resoldre el motiu pel qual t’estresses.

— ...

— Quan sents que “necessites córrer per estar tranquil”... de què fuges?

Em va mirar fixament amb aquells ulls de color blau transparent mentre organitzava el puzle mental i cercava respostes arreu. Hauria preferit una recepta que, amb molta força de voluntat, hauria realitzat, i després tots dos ens hauríem sentit orgullosos en arribar a la meta i calçar-li la medalla. Però això només hauria servit per mantenir el seu funcionament habitual d’obsessionar-se per obtenir un resultat desitjat. De moment, aquesta estratègia no li estava anant bé i calia rompre la dinàmica. Aquí és quan a vegades la teràpia es complica.

— Què passaria si, per comptes de córrer compulsivament per allunyar-te d’allò que et fa mal, t’aturessis i ho miressis a la cara?

— No ho sé.

— Què estàs deixant a la teva esquena que no ho vols mirar?

Va dubtar. 

— La feina –va escopir després d’un llarg silenci–. Estic completament aturat. Estudii, sí, pens opcions... però no em moc. Fa temps que estic bloquejat i no sé per on tirar... em trob malament i no avanç amb res més –es va quedar en pausa, com esperant que li sortís alguna cosa més–. I amb les relacions em passa el mateix. 

Em va mirar i va somriure alleugerit, com qui acaba de treure de l’interior allò que fa estona que li fa nosa. 

— Què necessites ara?

— Deixar de córrer en aquella direcció de sempre i començar a currar.

I això vam fer. Vàrem detectar els bloquejos, les pors, els lligams amb el passat i la família, les seves creences limitants, les experiències prèvies que li impedien arrancar... vam posar ordre a les seves prioritats, als seus anhels i capacitats. I aleshores ell es va esforçar, sí. Es va esforçar molt, perquè d’això en sabia, però en la bona direcció: va deixar de fugir per començar a envestir el que de veritat el torturava per dins. I a poc a poc es va anar enlairant com un coet que emprèn el vol amb fermesa però sense fatiga. 

Fa poc me’l vaig tornar a trobar. Em va explicar que a vegades surt a córrer, però que va mirant enrere per comprovar que no hi ha res de què fugir. Comença a despuntar amb nous clients, és un professional amb talent i futur, i també amb un bon present.

Quan va marxar me’l vaig mirar pensativa, esperava que en algun moment s’aturés i es girés per tornar-me a mirar, però no ho va fer. 

Una al·lota riallera l’esperava a la cantonada de dalt.