No vull utilitzar els mots franquista i feixista, ni els seus múltiples derivats, perquè no pretenc parlar de la part de la població espanyola que s’hi defineix. M’interessa l’altra, la que s’escarrufa quan els sent bramar odi pels carrers o a les xarxes però penja banderes als balcons i celebra que una jutgessa faci més via que el Tribunal Suprem (aquest qualificatiu res no significa, idò) per enviar a la presó un govern electe. Aquest odi, que encega les raons democràtiques, fins i tot les humanitàries inherents a les religions que diuen professar, no pot créixer per generació espontània: ha d’existir en situació latent, adormit sota una catifa de suposada germanor i convivència. Per això, començ a pensar que no ho hem volgut veure, que ja hi era quan ens deien que no entenien per què parlam en català i que els semblava que només ho fèiem per emprenyar, i ho deien de veres. O que quan el corredor mediterrani no passava pel Mediterrani no era per una visió centrípeta de l’Estat, sinó per la roïna voluntat d’humiliar els productors que no depenien del BOE. O que quan definien com a adoctrinament la integració a través de la immersió lingüística era que ens llançaven a la cara que no podíem fer tothom igual, que podem conviure amb nouvinguts però no des de la igualtat republicana i que l’adscripció a la pàtria ha de ser ètnica, malgrat que no sabem del cert què entenen per pàtria i per ètnia. Tot això ara rebenta i torna a ser el teu veí el que t’alça la veu o et mira amb ràbia. Tota la vida enfotent-me dels vells que en veu baixa et recomanaven callar i ara veig conciutadans i els m’imagín mesquins denunciant-ne d’altres. És el gran fracàs de l’educació, immens i tràgic.