Matar els egos a Twitter
Aquests dies hi rumiava. En només unes setmanes, periodistes com el català Roger Palà, que a més és col·lega i bon amic, i l’espanyol Antonio Maestre ho explicaven en articles sucosos. L’excés de soroll mediàtic ens fa mal. Les xarxes socials ens fan mal. Vivim una època en què quan suposadament la informació més i millor circula ens trobam amb la paradoxa que les trinxeres informatives es fan més profundes. Fondes. Els blancs i negres es fan forts. El binarisme –o amb mi o contra mi– s’accentua. De la democratització de l’espai públic que havia de significar internet hem passat a una terra de ningú àrida on els linxaments, la cacera de bruixes i l’anonimat covard com a màscara perfecta per difamar i atacar esdevenen allò més normal. On el pluralisme, el mestissatge i el rigor perden davant les 'fakes news', l’odi a les diversitats i les ideologies ‘fortes’ –creix el feixisme, es fa notar una determinada pseudoesquerra autoritària i es consolida el pitjor neoliberalisme.
Deixau-me dir que els que som Millennials vells o Xennials –els nats més o manco entre el 77 i la primera meitat dels vuitanta– i visquérem la transició de l’era preinternet a l’era de les xarxes instal·lats en l’adolescència o en la primera joventut de vegades em fa l’efecte que som els que ho portam pitjor. La gent més gran i la gent més jove hi interactua, amb allò digital, de manera diferent de nosaltres. Uns perquè els ha arribat en un moment de la vida en què massa coses ja estan assentades –en allò bo i allò xerec–; uns altres perquè és el seu hàbitat natural –pensem que els individus que encetin la carrera universitària el curs vinent seran nascuts l’any que les Torres Bessones de Nova York se n’anaren en orris! Sigui com sigui, he vist els darrers mesos, els darrers anys, en el marc del Procés Sobiranista i dels debats eterns entre les esquerres, xocs salvatges entre persones de la meva edat que haurien de ser properes. Que malgrat que discrepin no és normal que acabin dient-se el que es diuen. Perquè els atacs personals i les paraules gruixades tenen costos. Esgoten, cremen, deixen forats que només superen els molt cínics o els que tenen la flexibilitat –o hauríem de dir la lucidesa?– de posar distància suficient. Ho he viscut, com tants d’altres, i sé de què parlo.
El cinisme i l’ego, i llur combinació, segurament siguin a la base del problema. En Maestre, anteriorment citat, una persona que quan opina de Catalunya em desagrada especialment, però que és un home amb criteri en altres temes, ho definia amb una frase que em sembla magnífica: “L’ego és el major enemic de l’esquerra”. I no hi puc estar més d’acord, perquè per a mi defensar canvis substancials a un ordre injust i pensar per un mateix, de manera crítica, implica empatia, proximitat, tendresa, alteritat. Valors que són mals d’engirgolar en el magma del “jo en sé més”, “jo vaig més enllà”, “jo la dic més grossa” o “jo et deixaré KO”. Twitter és el camp de batalla ideal per a egos oceànics, sens dubte. Un camp adobat pel cinisme.
Dies enrere m’assabentava que Robert Habeck, estel ascendent d’Els Verds alemanys i que n’és el colíder des de gener de l’any passat, ha anunciat que deixa les xarxes socials. Amb un èmfasi especial Twitter. Diu que no li surt a compte. Que limiten la reflexió ponderada i modelen amb excés tant el missatge com el missatger. Diran que és poc intel·ligent abandonar espais que, d’altra banda, les dretes radicals empren molt bé per escampar el seu fems. Però la pensada de Habeck pot arribar a ser més que una gota d’aigua.
A mi m’agraden, les xarxes. He après, amb elles. De la mateixa manera que vaig aprendre molt quan era nin llegint premsa en paper. En som usuari des de l’any 8. Una dècada, ha fet. Només Twitter i Facebook. Amb regularitat i, de vegades, un punt important d’addicció. Instagram m’ha arribat prou tard. Com que encara som a la primeria del 2019, a les portes de Sant Antoni i Sant Sebastià, tenc vuitada per fer-me propòsits. Pel que a les xarxes, n’apunto tres i animo la lectora o el lector a fer el mateix. Primer: contribuir a desinfoxicar l’ambient on puc influir. Segon: no desistir de cercar els matisos, de mirar de trobar la veritat de “l’altre”. Tercer: relativitzar-me a mi i relativitzar-ho tot. Provar-ho pot ser interessant, no? Matar el nostre ego i matar els egos dels altres a les xarxes és una 'machine' que 'kills fascists', com deia la guitarra del cantant de folk nord-americà Woody Guthrie. Algú encara en farà un 'meme'.
