Tot el matí!

Bars i restaurants podran obrir de les set del matí a les cinc de la tarda, sense interrupció. Això vol dir, per exemple, que els mestres o els oficinistes podran anar a fer el minientrepanet i el cafè amb llet a les onze, com solien. I vol dir, també, que podrem anar a fer el vermut a les dotze, que és l’hora que John Cheever considerava que era l’apta per començar a beure alcohol (però es feia trampes al solitari). Oh, sí, croqueta enyorada, patates rosses benvolgudes, escopinyes benaurades...

Esclar que potser algun cuiner decideix que pot començar a servir dinars a les dotze. Un menú llarg, de dues hores, que comenci a les dotze pot acabar-se a les tres, entre tot plegat, i encara queda temps per a un cafè i un gintònic. L’altre dia el doctor Argimon va dir que a ell li semblaria bé sopar a les vuit. Jo a les vuit estic acabant de sopar, perquè endrapo el tàper a dos quarts d’una i bereno a les quatre. M’encanta aquest horari i les vegades que he tingut el privilegi de viatjar a països europeus com Alemanya, m’he mort d’enveja. A Nova York, després de la marató, a les sis de la tarda era en un restaurant de carn (meravellós) a punt per sopar filet i patata al forn amb crema agra. El restaurant, ja es veia, tenia obert des del migdia ininterrompudament.

Quan tot era normal, només servien dinars abans de les dotze els llocs “turístics”. Podies veure turistes menjant-se una paella a les dotze (de vegades abans) en una terrassa (adoren el concepte terrassa). Però era una paella que mai de la vida hauries tastat tu, com a autòcton, perquè t’exposaves a una digestió de serp. De sis dies.

Quan tot torni a ser normal i ens hagin vacunat, com a les infantes, m’encantaria l’ampliació d’horari per dinar i per sopar. Imagineu quin plaer: sopar a les set (perquè has dinat poc, a la feina) i, en acabat, cap al teatre o el cine.