Mayra

Quan chicho Ibáñez Serrador va oferir a Mayra Gómez Kemp presentar l’Un, dos, tres, ella li va preguntar que si anava gat. Quan el seu marit la va animar a acceptar, ella va respondre: “Que és un portaavions i jo soc una dona”. Quan va baixar les escales del programa per primera vegada l’estiu de 1982, estava tan nerviosa que, després d’estrènyer les mans del públic, va ajuntar les seves a l’altura de la cintura perquè li tremolaven. Ella era la primera dona presentadora d’un concurs en el món. I la del programa més important (i seguit) de la televisió a Espanya.

A Mayra li tremolaven les mans, però no la veu. I mai li va fallar la memòria. En uns anys en què encara els presentadors no podien llegir en una pantalla el que havien de dir, ella s’aprenia els guions de principi a fi per conduir el portaavions com si llisqués suaument per una pista de gel. Era tant infal·lible com innegable que Chicho li va posar a les mans la millor proposta amb la qual qualsevol comunicador pogués somiar. Però Mayra la va fer fins i tot més gran, conscient que entrava a les cases de 25 milions d’espanyols, de quan a penes n’érem 38. Tres generacions varen gaudir del seu riure i de les seves arts de tafur per dur, de nou, amb mà de ferro en guant de seda, la subhasta, la tercera i última part on jugava amb els concursants, que igual guanyaven un apartament a Torrevieja que un milió de mistos.

És inevitable que el mític concurs de TVE enfosqueixi en els obituaris una carrera versàtil en la qual va ser actriu, còmica, locutora de ràdio i cantant amb el trio Acuario; una carrera i una figura a l’altura dels grans comunicadors plens de reconeixements.

Per als qui varen ser nins en els 80, Mayra era una maga que convertia el divendres en el dia favorit de la setmana; la domadora d’un circ distint cada set dies; en el qual (com ens passava amb La bola de cristal) no importava si no entenies les preguntes de la primera fase, els acudits dels còmics o què eren Egipte o Les mil i una nits, temes per als quals es creaven aquells fastuosos decorats i números musicals. Ens quedàvem amb el so de passar els segons en la primera ronda, la campana de Las Tacañonas, saltàvem amb la Botilde i esperàvem el seu “Fins aquí puc llegir” en llançar les targetetes. El càncer va robar a Mayra el seu instrument de feina i una carrera més llarga, però, fins i tot amb la veu metàl·lica i molt esforç, va agrair sempre l’afecte dels qui la tindran com una part important de la seva memòria sentimental i catòdica.