Mazón dimissió (i judici)
Dèiem divendres que, passat un mes de la tragèdia, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, s'envolta d'empresaris corruptes, de militars i de toreros; es nega a fer cap acte de reconeixement a les víctimes de la DANA; justifica la decisió de suprimir el topall salarial per als alts càrrecs amb la necessitat “d'envoltar-se dels millors”, i preveu aixecar la prohibició de construir en 1.100 hectàrees de terrenys inundables.
Tot això és cert. Però, a l'altre costat, també ho és que la ciutadania valenciana no afluixa. No tan sols la societat civil valenciana s'ha organitzat exemplarment en la resposta a la DANA fent una feinada espectacular que ha suplit en alt grau la inoperància del seu govern, sinó que aquest dissabte es va tornar a manifestar massivament exigint la dimissió de Mazón: més de cent mil persones al centre de València, de nou amb un clam que ja va més enllà de la denúncia de la inutilitat i el cinisme d'aquest politicastre per convertir-se en el lema de la gent que no es resigna que les coses siguin com han estat sempre i vol canviar la inèrcia al País Valencià. Sabem que la dimissió de Mazón no es produirà de bon grat, perquè el personatge ja ha demostrat tenir la pell gruixuda, l'enteniment curt i una sensibilitat inexistent, però hauria d'acabar caient. I també hauria d'acabar depurant responsabilitats davant de la justícia: hi ha 222 morts i quatre desapareguts en aquesta tragèdia, gran part dels quals es podien haver evitat si Mazón i el seu equip haguessin estat al seu lloc el dia 29 d'octubre, fent la feina per la qual la ciutadania els paga el sou. La seva irresponsabilitat, la seva deixadesa, ha estat criminal. El bombardeig mediàtic i judicial del PP i els seus mitjans i jutges afins, obrint a tort i a dret acusacions contra el govern i el president espanyols per mirar de desviar l'atenció de la vergonyosa gestió del seu govern a la Generalitat Valenciana, també s'acosta a l'àmbit del que és delictiu: la justícia no ha de treballar per afavorir partits polítics, ni la premsa per escampar difamacions. En tot cas, l'envestida de la dreta i la ultradreta espanyoles a partir de la DANA, amb una pluja de mentides cada dia més espessa, té efectes socials i institucional profundament tòxics.
També efectes contraproduents per als seus propis interessos. Al País Valencià és com si la catàstrofe de la DANA fos un punt d'inflexió a partir del qual s'obre i s'imposa la necessitat d'obrir una altra etapa. Cent mil persones a una manifestació no són prou per canviar les coses, però són un bon començament. Les manifestacions valencianes post-DANA em fan pensar en les que hi va haver fa uns mesos a Mallorca, també massives, a favor de la llengua, contra el turisme de masses i en defensa de la memòria democràtica. Tant en un cas com en l'altre falta concretar vies d'expressió política, però la força civil hi és. Hi ha una part de la societat del País Valencià (i de les Balears també) que representa una ciutadania democràticament madura i, per tant, exigent.
