Quan la mediterraneïtat peixeja
Fa un temps vaig passar per una plaça que hi ha darrere del monestir de Sant Cugat. Atapeïda de terrasses i de gent. Gran xivarri. L’amic que m’acompanyava em va dir: “Saps que la gent que viu aquí n’està avorrida? A més, no poden marxar. Ningú els compra el pis”. Hi ha una altra plaça, Can Quitèria, on el diumenge al matí -quan no hi ha pandèmia- s’organitzen cursos improvisats de ball davant la terrassa d’un bar -altaveu inclòs, esclar-. I penso en els pobres veïns, als quals suposo, en una època no gaire llunyana, esperant el cap de setmana per poder gaudir d’un matí de diumenge tranquil. Els parlo d’uns indrets per on, abans, hi passaven pocs cotxes -els diumenges, gairebé cap-. Però les ments brillants, i populistes, del consistori -com a gairebé tot el país- van endegar una campanya d’estètica “recuperem l’espai dels cotxes per als vianants”.
Com molts de vostès es poden imaginar, estic a una distància considerable del model ideològic i social que propugnen els membres de Catalunya en Comú. Detesto el progressisme incompetent i postural que s’ha instal·lat a Catalunya d’ençà de la mort de Franco. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha dictat que els nous espais de vianants, que apareixeran arran de la limitació de la circulació de cotxes, no podran ser envaïts per terrasses de bar. I, ves per on, aquesta prevenció la trobo magnífica. De la mateixa manera que trobo adequada la política de limitació al turisme de masses que es practica de fa uns anys. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar: allò que en altres ciutats europees encapçala fins i tot la dreta, aquí es deixa en mans d’una esquerra tocatimbals que aprofita, de passada, per engaltar-nos dins del lot altres aspectes gens desitjables.
L’afer de les terrasses de bar a Catalunya ha adoptat un caire grotesc. Ha encapçalat el clam popular contra les mesures antipandèmia. Una vergonya tremenda. És un, entre molts, dels signes d’espanyolització -ergo, degradació d'hàbits europeus- que afecten la societat catalana. Recordo, ja fa massa temps, quan d’aquest estil de vida en fèiem befa. “A Madrid sempre estan al bar. No treballa ningú!” Hem passat a fer gala d’una mediterraneïtat descordada i trabucaire.
El món deu molt al Mediterrani. Als antics: grecs i romans. També a les innovacions del Mediterrani medieval: comerç, banca, assegurances, comptabilitat per partida doble, art, Renaixement... Però nosaltres tenim un mèrit nul en tot allò que van fer aquells que van ocupar l’indret on ara habitem. Vivim d’una renda, d’un pretendre lluir reputació, que se’m fa al·lucinant. La realitat és que, excepte algunes excepcions, la nostra contribució actual al món modern i al progrés és molt magra. Que hi ha excepcions? Sens dubte. Però fixin-se que sempre que es rifa una demanda de “solidaritat” sempre hi som nosaltres, parant la mà.
Catalunya havia optat, en el passat, per una mediterraneïtat enraonada. Aquella que no feia ostentació d’aquesta condició, perquè en coneixia les limitacions. Altres indrets han reeixit en aquesta intenció. Si mai viatgen pel sud de França o pel terç nord d’Itàlia s’adonaran que intenten posar l’accent més en el seu vessant europeu productiu, modern, industrial i de comerç –és a dir, aposten per uns valors actuals– que no pas estimular una mediterraneïtat que, ja m’ho permetran, fa un tuf d’insolvència insuportable. A partir d'un moment determinat, que jo situo arran de les Olimpíades, Barcelona va voler trencar amb la tradició fabril i va optar per una mena d’economia de xaranga -un Lloret a l’engròs- que, ara, ens adonem que és més pròpia de país en vies de desenvolupament. El país va seguir l’estratègia. I Catalunya ha passat de ser “el nord del sud” a liderar “el sud del nord”. El país fa dècades que no va bé. Ha optat per la via del cofoisme i de l’orgull injustificats que caracteritza els tocats per una certa ganduleria.
Tot això és la meva opinió, evidentment. Però si agafem les dades de l’Idescat observarem que el subsector del comerç d’allotjaments, menjars i begudes (hotels, bars i restaurants) representa el 9% de la facturació del sector serveis a Catalunya. A França és el 3,5% i a Itàlia el 5%... i a Espanya el 8%! Vostès mateixos.
Tanco com he començat. Abans de la pandèmia vaig haver de passar per la plaça Reial –feia molts anys que no hi havia estat, i espero no haver-hi de tornar mai més–. L’indret entranyable per on havien circulat carruatges i cotxes des de temps immemorials s’havia “recuperat per al vianant”. Ara era un aquelarre de terrasses farcides de gent que, entre “paelas” insalubres i tapes mediocres, aplaudien, complaguts, uns saltimbanquis que gesticulaven al centre de la plaça. Tot molt mediterrani.
Xavier Roig és enginyer i escriptor
